«No escric per espantar els fantasmes, m'obsessiona que em llegeixin»

—El seu llibre és una narració en primera persona protagonitzada per en Jeici, un adolescent associal i bastant egòlatra. Com ha viscut l’exercici de posar-se en la pell i la veu d’una persona així?

—No ha estat fàcil. El major problema l’he tingut amb el llenguatge perquè, quan em vaig plantejar el llibre, vaig pensar que potser tindria alguna dificultat, però no que seria tan complicat. No només perquè és el llenguatge dels joves, sinó també perquè aquest personatge usa un llenguatge de carrer, i sovint també de determinats grups, com poden ser els pijos o les xonis. Una de les coses que he pogut constatar és que el llenguatge de carrer segueix estant dominat pel castellà i vaig veure que, si volia sonar autèntic, havia d’utilitzar registres castellans.

—Vostè és pare de tres filles. El van ajudar, a trobar aquest to?

—Sí, en algunes coses, com per exemple expressions de l’estil petar-ho. Jo escrivia «aquest la peta», i elles em deien «no, es diu ‘ho peta’». Però, per sort, no han estat un referent de l’adolescent que retrato, perquè com a pare tindria una feinada si tingués un fill com en Jeici.

—En Jeici és un jove associal, cínic i autocomplaent, però a la vegada culte, llegit i cinèfil. Creu que respon a un perfil que trobem avui dia?

—No és un arquetipus, però sí que vaig pensar que és un tipus d’adolescent que existeix. Hi ha joves així, introvertits, o que tenen una gran passió pel coneixement. Potser és una rara avis, però també ho era el personatge de Salinger a El vigilant en el camp de sègol. Són els personatges una mica fora del normal els que són literàriament interessants.

—L’acció passa a Gavà, però hi ha episodis ambientats a Detroit, una ciutat en decadència urbanística, industrial i social. Era l’escenari perfecte per ubicar-hi aquest protagonista?

—La decadència sempre m’ha fascinat molt, i estic convençut que Detroit és la ciutat més decadent del món. És un miratge del que va ser, amb barris completament deserts, museus convertits en pàrquings i escoles abandonades. Com que en Jeici ha de marxar a estudiar anglès, se’m va ocórrer que anés a Detroit, perquè a més entenc que la ciutat encaixa molt amb la seva personalitat, també se sent fascinat per la seva decadència.

—El protagonista finalment troba el contrapunt en un avi gairebé centenari, que aconsegueix posar-lo davant del mirall.

—Sí, és un home que va estar al camp de Mauthausen i que ha viscut de tot. El pare del Jeici l’obliga a fer de voluntari i anar a ajudar-lo. El nano vol imposar el seu criteri, com fa amb els pares i els amics, però es troba amb un home que juga amb la seva arrogància i falta d’empatia, i el fa anar cap on vol. Això, al protagonista el molesta molt, però a la vegada li obre una visió de la realitat que ningú més li ha sabut donar. El fa pensar i dubtar, però sense canviar-lo: no volia un final feliç, el Jeici seguirà sent un tipus associal.

—En el discurs de l’entrega de premis va confessar que, amb el premi, s’ha alliberat «d’una motxilla de 30 quilos que duia a l’esquena», perquè per fi ha deixat de ser «un escriptor transparent». Una de les seves màximes ambicions és ser llegit?

—Fa més de vint anys que vaig començar a escriure. Després de guanyar el premi Sebastià Juan Arbó vaig pensar que tot seria més fàcil, però el món editorial és molt complexe. He passat moments de desànim, però des de molt jove he tingut ambicions literàries. M’obsessiona que em llegeixin, jo no sóc d’aquells que escriuen per espantar els fantasmes, jo escric per ser llegit. Tinc dues novel·les al calaix i em cremen. Considero que el Pin i Soler, que és un dels premis més importants del país, em posa en un altre nivell, pel reconeixement d’un jurat format per persones amb molt de pes en el món literari. Fins ara em feia vergonya dir que era escriptor.