L'emoció del Concurs a peu de plaça

«Quan he vist la primera torre alçada, he plorat, m’he emocionat, i mira que tinc 23 anys de professió. Aquest és un espectacle que té uns valors impressionants. Avui dia la societat ens diu que tots hem de ser iguals i, en canvi, els castells es nodreixen de les diferències. Cada un, sigui quina sigui la seva condició física o la seva edat, té una funció a l’estructura, imprescindible, que ningú altre pot reemplaçar. Em sembla meravellós», explicava fascinada la periodista de la televisió brasilera TV Globo, Mariana Becker. «Sóc corresponsal de la cadena a França i me’n vaig assabentar del concurs per una foto que em va ensenyar una amiga. Vaig dir-li al meu director que hi havíem de ser», desgranava la reportera. I és que l’esdeveniment tarragoní amb major projecció internacional va tornar a deixar bocabadades, una edició més, a les prop de 12.000 ànimes que van tenir la fortuna de vibrar en directe, in situ, amb les construccions castelleres. Impressiona l’alçada que assoleixen els castells, l’explosió de colors que es dibuixa a la plaça, el toc de gralles, però sobretot, colpeix el silenci més eixordador, en el moment que els castellers comencen a alçar l’estructura. Dotze milers de persones completament mudes, per tal de no interferir en les indicacions que els responsables de colla va repartint als integrants.

«Impressiona bastant, nosaltres hem vingut des de Sevilla perquè ho volíem conèixer i viure-ho ja que ho havíem vist per la televisió», indicava ahir un voluntari de Cruz Roja de Sevilla, José Manuel Quintana, que va participar, juntament amb d’altres tres companys sevillans, en l’ampli dispositiu sanitari (conformat per un total de 60 voluntaris) que Creu Roja de Tarragona havia preparat per al concurs casteller.

Divertides equivocacions

El destí a l’hora de sortejar les posicions a plaça va voler que els castellers de la Joves de Valls i els de Barcelona, ambdós amb una camisa vermella d’un to molt similar, estiguessin de costat, el que va regalar als presents alguna escena força divertida. «Ei, podeu venir cap aquí?», demanava un dels integrants de la colla vallenca a un grup de nois que estaven d’esquena. Es van girar. Eren barcelonins. «A no!, que sou de Barcelona, perdoneu!», es disculpava rient el casteller del territori. «Clar, som una gran taca vermella i és normal que passin aquestes coses», apuntava amb humor Mario Cuadrado de la colla de la capital catalana.

Entrada a plaça de pel·lícula

És un instant amb una càrrega emocional molt potent, que acostuma a passar desapercebut pel públic present, perquè es produeix a la zona de vomitoris, abans de fer l’entrada a plaça. Els més petits, que realitzen les funcions d’acotxador i d’enxaneta, pugen a les espatlles d’altres joves de més edat, per dirigir-se cap a la pinya. Els segons abans d’iniciar el recorregut, d’altes nois i noies els abracen, els hi xoquen la mà i els hi desitgen tota la sort del món. Ells, ja posats en situació, ho entomen amb molt d’orgull, feliços. Aquesta sortida, carregats a les espatlles, resulta especialment simbòlica en un espai, la Tarraco Arena Plaça, que durant tants anys va acollir corridas de braus i d’on tants toreros en van sortir d’idèntica forma.

Les petites estrelles castelleres del certamen, com és habitual, van disposar de sales especialment habilitades i pensades per ells, a fi de fer-los més amè el temps d’espera fins a entrar en acció. «Has de pensar que són moltes hores les que han d’estar aquí, des que accedim a dos quarts de deu del matí, fins a les cinc de la tarda. Hem portat un projector perquè puguin veure el concurs, perquè són petits però són castellers (riu) i a més tenen jocs de taula i d’altres activitats», explicava Isma Martínez de la colla Jove Xiquets de Tarragona.

Van venir amb quilos de fruita

Als petits no els hi faltava de res i, als grans, tampoc. En el cas dels Castellers de Vilafranca, diverses empreses els hi van regalar quilos i més quilos de fruita. Amb l’enorme carregament, van fer el viatge. «Tenim unes deu síndries, una quinzena de melons, dotze quilos de plàtans i sis pinyes», desgranava Imma Rovira, mentre tallava la fruita amb d’altres quatre integrants de la colla. Els de la Joves de Valls també van comptar amb un gran assortiment de fruits secs per agafar energia.

«Poseu-vos els binocles!»

Un grup d’amics va acudir a la cita castellera molt ben equipat: tots tres portaven els binocles de casa per no perdre’s detall de l’actuació, però sobretot, per identificar als seus companys castellers. «Tenim amics en diverses colles i des d’aquí no els podríem veure, d’aquesta forma, sabem en quina posició estan. Podem dir: mira l’Oriol ja puja!», explicava divertit Xavi Aragonés.

Embenat, però donant suport

La passió per acudir a l’espectacle casteller per antonomàsia és tal, que no importa si tens un braç enguixat i amb prou feines el pots moure amb normalitat. Eugenio Serrano, dels Castellers de la Vila de Gràcia, va voler ser a la TAP. «Vinc per fer pinya, per ajudar als meus companys», exposava aquest xilè establert a Barcelona, qui va viatjar a Tarragona amb dos companys, l’Elías i el Joanathan, que també s’han enamorat dels castells. A pocs metres dels joves, la Juani Horcas, una incansable treballadora de la neteja, anava a munt i avall, frenèticament, vetllant perquè els lavabos estiguessin en bones condicions pels milers d’usuaris. Al carrer, l’Ivan, un jove de la brigada municipal de neteja, també va suar la gota grossa per mantenir neta la via pública. «Estic recorrent contínuament els quatre carrers que voltegen la TAP, sobretot m’estic trobant cartells llençats a terra i llaunes», indicava el treballador.

A les cinc, s’abaixava el teló

Minuts després de les cinc de la tarda, una riuada de castellers enfilaven cap a l’avinguda Vidal i Barraquer on un comboi de desenes de busos ja els esperaven per emprendre un viatge d’anada, però també de tornada, perquè el 2020 Tarragona els espera de nou.