«Després de publicar el llibre, m'han vingut a explicar casos reals de maltractaments»

—La història transcorre en un poblet català en plena dictadura franquista. Per què va escollir aquest escenari?

—Per escriure les meves novel·les acostumo a triar un tema social, que estigui en boca de tothom, però del qual ningú s’atreveixi a parlar-ne. En l’anterior llibre vaig tractar el robatori dels nens i en aquest vaig decidir parlar sobre la violència domèstica. El punt de partida va ser pensar que, si avui dia això és un problema, tot i tenir eines i institucions que vetllen perquè no ho sigui, què devia passar als anys seixanta, en un poble petit, on no hi havia res de tot això.

—Ens situem en un poble, a prop de Tàrrega, del qual no en diu el nom.

—A les meves novel·les acostumo a ambientar l’acció en el món rural i mai dic el nom concret del lloc on passa l’acció. Jo sóc de Vilabella, un poble petit, però no és aquest, l’escenari. El situo a prop de Tàrrega perquè el lector el pugui ubicar una mica.

—En el llibre hi trobem el dia a dia de tres dones sotmeses a maltractaments físics i emocionals per part dels seus marits. Quelcom que, a la novel·la, tothom sap, però que es viu amb una certa normalitat.

—Un cop vaig publicar la novel·la, se m’han acostat persones de setanta i vuitanta anys a explicar-me casos reals, que ells mateixos havien conegut, però mai s’havien atrevit a explicar. I una de les coses que també m’han dit a posteriori és que ningú es posava a casa d’altri. En aquella època es veia com normal.

—Fins i tot les mateixes dones del poble ho justificaven?

—Sí, hi havia dones que deien «Si a ella la peguen i a mi no, deu ser que alguna cosa deu haver fet». Aquestes coses passaven, eren vox populi, però el màxim que podies fer era anar a explicar-ho al capellà, que et recomanava paciència o et donava les indicacions pròpies de la Sección Femenina. I la família els deien que aguantessin, perquè si la dona marxava de casa, l’haurien d’acollir ells. La qüestió és que estaven indefenses i, sovint, dins de la seva mateixa família, potser els pares havien passat pel mateix. Ara, a posteriori, hi ha gent que m’ha explicat vivències com la d’anar pel carrer essent nens i veure com els homes tornaven a casa tocats per l’alcohol, i a veure a qui li tocava. Sovint tancaven portes i finestres, però moltes vegades ni això.

—Si aquestes coses no s’explicaven, de quina manera s’ha documentat?

—He fet una transposició històrica del que passa avui dia. Vaig buscar informació de l’època, però no es publicaven notícies sobre això, només vaig trobar informació de successos a El Caso, i casos molt greus.

—L’Aigua del Carme, que dóna títol a la novel·la, se’ns presenta com l’elixir que cura tots els mals d’aquestes dones, sobretot el dolor d’esperit.

—Sí, era l’elixir de les dones, fins al punt que s’havia arribat a detectar alcoholisme degut a la seva ingesta. Tenien una ampolla a la vista de tothom i una altra d’amagada. També se’n donava a la canalla. Jo mateix, de petit, n’havia pres. Arribaves a casa amb la cara blanca i et donaven una culleradeta de sucre amb unes gotetes d’Aigua del Carme. Agafaves color de vida de seguida!

—La història comença amb un mort, acaba amb un altre mort i pel mig hi trobem alguns cadàvers més i un misteri per resoldre. És també una novel·la amb tints de gènere negre.

—Sí, tot i que és sense intenció. Aquesta és una constant en els meus llibres. M’agrada endinsar-me en la intimitat fosca de les persones, els seus neguits i sentiments. També m’interessa treballar el personatge, que tingui un caràcter fort i el vagi desenvolupant a través de la novel·la, que agafi vida.