M. Mercè Sardà recupera el teatre de Brossa amb una lectura dramatitzada al Martí Franqués

Després de moltes setmanes d'assajos, finalment aquest divendres, a les 19.00 h va arribar l'hora per al Gran vis de vanadi, la formació integrada per professors de secundària als quals M. Mercè Sardà ha convertit en actors a través d'una lectura dramatitzada.

El teatre del Martí Franqués va ser l'escenari de la representació d'El dia del profeta, una de les obres de la dramatúrgia de Joan Brossa, segurament molt més conegut per les seves obres 'visuals'. El Gran vis de vanadi ha esdevingut una mena de proposta 'sènior' del grup que Sardà s'ha encarregat de gestionar durant anys amb joves estudiants, el Vis de vanadi.

L'obra de Joan Brossa, El dia del profeta, manté el to humorístic i vital que l'autor ja aplicava a la resta dels seus projectes creatius. En aquest cas, en tres actes, destil·la crítiques a l'autoritarisme i als poders fàctics, i ho fa combinant diversos registres lingüístics i estilístics. No es tracta d'una obra fàcil i els integrants del grup han hagut de preparar de valent una representació que han pogut gaudir els que s'han atansat fins a la sala de l'institut tarragoní.

El Gran vis de vanadi l'integren Mercè Cardona, Elena Martínez, Estrella Nieto, Pep Martorell, Francesc Navarro, Pilar Simó, Cèlia Descarrega, Juan Carlos Feijoo i Olga Ricomà. Una vegada finalitzada la representació, s'ha pogut veure una performance, sota el nom de La faedora de somnis.

Brossa a escena, amb criteri i encert

El dia del Profeta, és una de les obres teatrals o poesia escènica brossiana. L'autor parlava de 'poesia', tant si escrivia teatre (més tard accions), proses, guions de cinema o sonets. Un text que recull i sintetitza els termes més recurrents del seu teatre i que al 2008 es va poder veure al TNC, dirigit per Rosa Novell. Conté molts elements de la seva poètica i estètica; absurd, crítica, humor. Sintetitzant tradicions culturals i literàries molt diverses (des dels llibres dels Profetes a la tradició teatral del sainet) amb una altíssima varietat de registres lingüístics, en aquest cas ens trobem amb un calidoscopi d'escenes al voltant dels conflictes generats pel poder i l'opressió, recreant llenguatge i costums populars. Un text antiautoritari que reflexiona sobre el paper de l'intel·lectual i que esfevé una mirada personalíssima a un moment històric com el franquisme, entre d'altres. En aquest sentit, resulta paradigmàtica l'escena entre Sa Eminència i Sa Excel.lència, símbols de la manipulació que duien a terme les forces polítiques i religioses del moment. Però el punt de vista crític i el to còmic és ben present, també, en la majoria d'escenes; els lampistes que miren d'arreglar uns llums pels dos factòtums abans esmentats, les dues velles que amaguen un cadàver ben singular, el profeta Amòs, que al S.VIII abans de Crist s'enfronta al poder polític, etc. La directora, Mercè Sardà, al capdavant de Gran Vis de Vanadi, grup integrat per professors/es de secundària, mostra una gran coneixença de l'autor i, una vegada més, una gran habilitat i expertesa escènica. I més, si tenim en compte la dificultat del text i de la proposta. Amb pocs, però molt ben mesurats, elements escenogràfics, de vestuari i d'il·luminació, basteix un muntatge eficaç i atraient que embolcalla i dóna coixí a un elenc d'intèrprets, més que notables -malgrat ser amateurs-, que gràcies a la seva implicació i treball, fins i tot, en algun moment, fan oblidar que estem davant d'una lectura dramatitzada. Tot i que algunes escenes i personatges poden resultar més reixits que d'altres, cal destacar, sobretot, el precís i afinat treball coral. Menció especial mereix l'acurada i eficaç banda sonora, entre escenes, que les subratlla i les potencia, i que esdevé per a l'espectador, també, un viatge emocional a tota una època, caracteritzada, entre d'altres aspectes per la dialèctica compromís/lluita o conformisme còmplice. La fera ferotge d'Ovidi Montllor o el Diguem no de Raimon sonen amb contundència i contraposades a d'altres cantants i grups de l'època: Nicola di Bari, Janette o Els Sirex. Sense oblidar les notes martellejants, oficials i aclaparadores del No-do. En definitiva, una lectura dramatitzada més que notable, plena de rigor, coherència i bon fer, que recupera i posa en valor l'obra d'un dels grans artistes/autors de la nostra cultura que, malauradament, tenim poques oportunitats de veure en escena. Enhorabona. Jordi Giramé Busquets Postgrau en Teoria i Crítica del Teatre. Gestor cultural.