«De sobte, els privilegis de ser ciutadana europea es van tornar evidents»

—Quins motius la van portar a anar a viure a un altre país?

—El que em va portar a marxar de casa va ser un desig molt gran de llibertat, de conèixer noves realitats i de formar-me en l’àmbit professional en un altre país, i em vaig prometre a mi mateixa de fer un Erasmus per satisfer aquesta necessitat de canvi. Vaig fer cap a Berlín, però recordo que quan buscava el laboratori, el país d’acollida m’era ben igual, tan sols volia que m’agradés el projecte en què havia de treballar.

—Quina va ser la primera impressió que va tenir del país en arribar-hi?

—El dia que vaig arribar a Berlín nevava i la neu es va quedar als carrers durant dues setmanes. Jo feia molts anys que no veia tanta neu i encara menys en una ciutat, recordo que això em va impactar. He viscut sis mesos a Berlín i un any a Dresden. Berlín és una ciutat de contrastos, és una ciutat d’edificis i carrers grisos, amb grans avingudes, però que és tan viva, que no deixa mai de sorprendre. Si un es queda escoltant a l’S- Bahn, s’hi poden sentir fins a 4 o 5 idiomes diferents! Dresden, en canvi, em va semblar visualment més maca i molt acollidora.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—Ha estat sorprenent. He conegut gent de molts països diferents, sobretot, en els cursos d’alemany que he anat fent, i també en el màster internacional que estic cursant. De sobte, els privilegis de ser ciutadana europea es van tornar molt evidents, i això m’ha despertat l’interès per altres realitats socials i polítiques.

—Quines són les principals diferències entre Dresden i casa seva?

—Des que vaig començar a viure a Alemanya que sóc vegetariana, una opció alimentària que és molt més fàcil aquí, ja que gairebé tots els negocis tenen alternatives a la carn i al peix. Respecte al tipus d’habitatge em va sorprendre que a la majoria de pisos compartits no hi ha un espai comú com ho seria el menjador per a nosaltres. La vida en un pis compartit té lloc sobretot a l’habitació i a la cuina.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Destacaria la gratuïtat de la universitat pública i les nombroses ajudes als estudiants. Per exemple, pel fet de ser estudiant de la Technische Universität Dresden, he tingut accés a una habitació en un pis d’estudiants que pertany a l’Studentenwerk, una organització estatal sense ànim de lucre, fet que abarateix molt els costos d’habitatge per als estudiants. A més, els estudiants universitaris tenim transport gratis per la ciutat i podem moure’ns per tot l’estat de Saxònia amb trens regionals sense pagar.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat res curiós?

—A Alemanya és comú que la gent deixi diversos objectes al carrer per regalar-los en lloc de llençar-ho directament a la brossa. Un dia hi vaig trobar un matalàs que estava força nou i semblava molt bo i me’l vaig emportar a la meva habitació. Dues setmanes més tard, llegint comentaris del grup que tenim al Facebook, vaig veure que un noi havia publicat que algú s’havia emportat el seu matalàs mentre ell estava fent la mudança i que no era de cap manera per regalar. L’endemà li vaig tornar i els dos vam riure sobre el malentès.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—Quan coneixes una persona nova, tothom et dóna la mà, independentment del fet de ser dona (allà no es fan dos petons com aquí). Entre amics i coneguts la gent s’abraça i no és gens fred, com s’acostuma a dir. Es respecta molt més l’espai personal. Crec que d’aquesta manera es poden evitar malentesos i situacions que acostumen a ser incòmodes sobretot per a les dones.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—De moment la meva intenció és acabar el màster i quedar-m’hi un parell d’anys més com a mínim. Tinc ganes de millorar amb l’idioma i integrar-me més en la societat alemanya.