«Es pot entrar a tot arreu amb el gos, els animals estan molt integrats»

––Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

–En principi va ser una mica la por de com seguir endavant. La meva situació, tot i que millorant, era una mica precària i em sentia fora de lloc. A Tarragona, tenia una feina a Sentits on estava molt a gust, tenia els amics i em sabia moure. Si hagués tingut una mica més d’estabilitat, no ho hauria pensat. Però, a Milan, tenia una oportunitat i, per una vegada, volia provar.

–Quina va ser la seva primera impressió del país?

–Havia estat un mes l’any anterior, en primavera, i cal subratllar-ho: durant la primavera. Vaig ser a les manifestacions per la llibertat d’Itàlia a l’abril, vaig conèixer gent molt agradable i la part més urbana de Milan. Va ser una experiència molt maca. Quan vaig arribar, al febrer, era força diferent. No hi havia ni flors, ni manifestacions. La meva benvinguda fou una grip, que es va repetir el mes següent. No estava acostumada a aquell fred. Les cerveses i estirar-se al parc es va convertir, aleshores, en viatges en autobús i en metre al matí amb gent molt seriosa per anar buscar els documents per a la residència, la targeta sanitària, i llegir contes infantils per aprendre el llenguatge bàsic.

–Va ser molt sorprenent el canvi?

–Vaig trobar a faltar detalls de la vida quotidiana, com els entrepans, encara que sembli una ximpleria. A la televisió, tots els doblatges em semblaven un ultratge, preferia l’anglès o el castellà. Però, és normal quan surts de la teva zona de confort. Tampoc estava acostumada a pujar al metro cada dia. Així que no, òbviament res no era com imaginava. Si hagués estat així, tot hauria estat més fàcil, però els trajectes a l’estabilitat són lents. Em va costar acceptar moltes coses que, a hores d’ara, no pateixo tant, com el fet de no conèixer ningú, sentir-se sol... Ho vivim moltes persones.

–Quines són les principals diferències entre Milan i casa seva?

–Una de les coses que més m’agraden i és molt simple és que aquí pots entrar on vulguis amb el teu gos. A Tarragona, ja em va fer feliç poder viatjar en autobús amb els gossos al transportin, però, aquí, fins i tot els gossos grans poden seure amb tu al seient. La majoria d’habitatges, per no dir tots, té una sala per la brossa on cada dia, el servei comunal de la ciutat, ve a recollir-la. S’ha de reciclar rigorosament i això s’aplica a tot arreu. Alguns serveis d’autobús són gratuïts, per no dir tots. Si és de matinada i no passen busos, pots trucar a un número que s’anomena Radiobus i el vehicle ve a una de les parades més properes a buscar-te i et deixa a prop de casa. D’altra banda, es menja moltíssima pasta de dia i de nit. També es veu molta aigua amb gas.

–Quins són els indrets més característics de la seva ciutat d’acollida?

–Per qualsevol part de la ciutat es pot veure arquitectura absorbent i com canvia d’un districte a l’altre. Com Paolo Sarpi, que és com Chinatown. Moltes de les biblioteques són antics palauets restaurats. La ciutat està plena de parcs on la gent improvisa música. Cada dissabte, a prop del riu del Naviglio, hi ha un mercadet artesanal i de cultura africana molt interessant.

–Li ha passat quelcom curiós d’ençà que va arribar?

–Mai m’hauria imaginat que, al cap de cinc mesos de ser aquí, estaria cuidant cavalls o cuinant paelles per a molta gent a Sicília. Em fa una mica de gràcia.

–Què és el que més troba a faltar de casa seva?

–Quatre coses: Salem, els meus amics, el teatre i el mar.

–Quin costum s’emportaria cap a Catalunya?

–La integració que es fa dels animals i, possiblement, el sistema de transport públic.