«A l'Índia son uns bojos del futbol! Els estadis estan plens i animen sense parar»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Vaig començar jugant a l’equip del meu col·legi (La Salle Tarragona). Als 7 anys em va fitxar el RCD Espanyol en un torneig que organitza el mateix club. Dels 7 als 19 anys, pas per totes les categories arribant a debutar en el primer equip del Sevilla de la mà d’Ernesto Valverde. Vaig fitxar pel Reial Madrid Castella, on vaig jugar tres partits amb el primer equip. He jugat en diversos equips de 2na com el Gimnàstic Club i a l’estranger he jugat a Austràlia, Polònia, Xipre i ara al FC Goa, a l’Índia.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Sempre he estat molt aventurer i amb la meva família sempre ens ha agradat molt viatjar. Es van presentar oportunitats que tant emocionalment com a tots els nivells ens compensaven. Econòmicament també compensava.

—Quina va ser la seva primera impressió del país a arribar-hi?

—No descobriré a ningú res quan dic que l’Índia és un país que no té res a veure amb Espanya. Hi ha moltíssima gent per tot arreu (1.550 milions d’habitants), vaques a qualsevol part on miris, un caos en el tràfic brutal i menjar molt picant. Però si tens la ment oberta i vas amb bona predisposició t’adaptes. No t’enganyaré si et dic que costa molt adaptar-te a l’Índia al trepitjar el país. Però a dia d’avui estem molt feliços i l’equip va primer. Per tant estem contents d’haver pres aquesta decisió.

—Quines són les principals diferències entre l’Índia i casa seva?

-—El primer que em ve al cap és el menjar. La dieta d’un futbolista és bastant concreta i neta. M’encanta la cuina Índia, però és una mica forta menjar-la després d’entrenar és una mica forta. Són estranys els plats que no porten salsa picant. Els horaris d’entrenaments varien. per la calor que fa. Als matins estem a 30-35 °C i es fa impossible entrenar. Els desplaçaments són el que potser m’està costant més. Cobrim distàncies molt llargues amb carreteres en mal estat. Per als partits de fora de casa hem de viatjar dos o tres dies abans per la gran superfície del país. El dia a dia tampoc varia molt per a nosaltres, ja que l’entrenador és espanyol i manté molts costums espanyols.

—Com viuen el futbol a l’Índia? Han augmentat els seus seguidors en els últims anys?

—Són uns bojos del futbol! Hi ha estadis plens i animant sense parar. Pensa que hi ha molta població i encara que l’esport rei és el criquet, hi ha molta varietat de gustos perquè hi ha molta població. L’afició ha crescut molt després de cinc anys que la ISL(Indian Super League) entrés en funcionament. Durant els primers anys han vingut jugador de talla mundial com Robert Pires, Lucio, Bervatov i Tim Cahill.

—A banda del criquet, quins són els esports més seguits?

—El futbol. I després hi ha un esport que encara no acabo d’entendre que es diu Kabadi. També el bàdminton.

—Té un menjar preferit?

—El chicken tika masala (pollastre amb una salsa molt, molt picant, naan (una espècie de pa) i chaat (que és una barreja de patata amb verdures i salses picants.

—Què em recomenaria per visitar?

—Té platges molt maques, verges i salvatges. Fonthanas és un barri portuguès molt acollidor. Hi ha el moll de Donha Paula i també l’església d’Imaculada de color blanc que la pinten cada setmana.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Diverses coses. El pernil i les galetes tostarica (riu) i també el meu gosset que no el vam poder portar cap aquí. Evidentment, també trobo a faltar la família i als amics.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—La tranquil·litat amb la qual es prenen tot. No s’atabalen per res. També em sorprèn la poca importància que li donen a l’hora d’aparentar. Em refereixo a temes com la roba i als luxes, per exemple. És estrany veure a un indi que vol demostrar que té poder econòmic o millor estatus.