«Li van dir: 'Agafi paper i bolígraf i apunti tot el que significa el 155'»

El pròxim dijous 22 de novembre Joan Martínez Vergel presentarà el llibre El 155: tot allò que no te n’han explicat a la Delegació del Govern de Tarragona (carrer Sant Francesc, 3). L’acte serà a les 19 hores i l’entrada és lliure.

—L’octubre de 2017 vostè treballava com assessor del secretari general de la Presidència de la Generalitat. On era el dia 27 d’aquell mes, quan el Senat va aprovar la intervenció de Catalunya a través de l’aplicació de l’article 155?

—A Palau. Ja ens havien avisat, a tot un seguit d’eventuals que depeníem orgànicament dels consellers, que de la mateixa manera que l’Estat espanyol havia decidit escapçar el President i els consellers, tots els que en depeníem també seríem acomiadats. Per tant, estàvem esperant que s’aprovés el 155 per ser destituïts.

—Des de la Generalitat s’havia fet un darrer intent per aturar la seva aplicació.

—Des del Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya es va intentar aturar amb un recurs d’inconstitucionalitat. Però el Tribunal Constitucional el va rebutjar per extemporani, perquè es va presentar abans que el Senat dictaminés la seva resolució. Però aquesta era l’única manera de presentar-lo, perquè després ja no haurien pogut.

—En cap moment es van plantejar la desobediència però sí que es va treballar per tal de minimitzar, en la mesura del possible, els efectes.

—El que van fer tots els secretaris generals va ser fer el possible perquè, quan s’acabés el 155, els danys que deixés fossin els mínims possibles. M’ho explicava precisament un secretari general, fent servir una metàfora molt clara: van intentar que el ‘malalt’ quedés en coma, però que no fos terminal, de manera que quan hi hagués un nou govern es poguessin reactivar totes les polítiques aturades.

—Al llibre explica que el secretari de Presidència, Quim Nin, va pactar tres punts amb el secretari d’Estat Roberto Bermúdez de Castro, l’home de confiança de Soraya Sáenz de Santamaría i coordinador del 155 a Catalunya.

—Van pactar de mantenir una mica les formes quant a la gestió, de manera que els funcionaris se seguirien relacionant només amb els seus secretaris generals, que es garantirien unes eleccions netes, i que no entraria al Palau ni a cap conselleria cap membre del Govern de l’Estat.

—Els secretaris generals es van mantenir, amb l’única excepció de Cèsar Puig, cap del Departament d’Interior. Per què?

—El problema amb els Mossos no venia de l’1 d’octubre, sinó del 17 d’agost, quan una policia que a Madrid consideren regional, desarticula tota una cèl·lula terrorista. I Puigdemont i Trapero contradiuen el ministre Zoido, que un dia abans d’abatre el darrer terrorista havia afirmat que la cèl·lula ja estava desarticulada. Tot plegat va fer que es considerés que s’havia de tallar el model dels Mossos.

—A Exteriors no van fer cap canvi però també van ser molt contundents.

—Van fer-hi una autèntica escabetxina, tancant totes les delegacions, acomiadant tot el personal i apagant totes les veus de connectivitat amb Europa i el món.

—Al llibre recull el testimoni de Marina Falcó, directora general de Relacions Exteriors, que és molt clarificador.

—Sí. El dia 30 d’octubre Marina Falcó va rebre una trucada procedent de Madrid, en què li van dir: «Le llamo del Ministerio de Exteriores. Coja papel y bolígrafo y apunte lo que significa el 155».

—Vostè destaca l’arbitrarietat amb què van aplicar l’article.

—Sí, hi va haver una arbitrarietat absoluta que derivava de la perversió de la utilització del model. Dit d’una altra manera, el 155 era constitucional, però el model d’aplicació, no. El que diu l’article és que, si una comunitat autònoma no compleix amb el que dicta la Constitució, s’ha d’obligar als responsables locals a aplicar el que diu la llei. Però, en cap cas, es parla de substitució. De fet, ja durant el debat de la ponència de la Constitució, al 1977, Aliança Popular va plantejar que una de les formes d’articulació del 155 fos la possibilitat de substituir el govern i fer eleccions en tres mesos. Però aquesta proposta, i una molt similar de la UCD, va ser rebutjada. L’Estat va considerar que a Catalunya s’havia d’aplicar la part més dura del 155, amb independència que això fos constitucional o no.