«Existeix una visió del còmic fet per dones, amb un tractament molt feminista»

—El Premi Nacional del Còmic 2018 va ser per a la valenciana Ana Penyas. Les dones han entrat trepitjant fort?

—La dona s’està reafirmant com a autora. Ja ha començat a deixar de ser un bitxo estrany i a tenir la importància dels autors. Imagino que el pas següent serà que el fet de ser home o dona no serà més important que l’obra en si.

—Hi ha un gènere de còmic femení?

—En general, hi ha la visió del còmic en femení, però això ens ve de fa anys. El que sí que es pot dir és que, al còmic femení, hi ha un tractament absolutament feminista, amb una qualitat identitària absoluta amb els problemes, les emocions i els sentiments. Però també hi ha autors homes que han tractat aquests temes. Sempre veiem els còmics com una cosa de superherois, manga, etc., però per exemple al manga hi ha autors que retraten molt bé tot aquest tipus de sentiments.

—La dona no ha entrat encara en el camp tradicionalment masculí que s'esmentava, com el dels superherois?

—Als Estats Units ja hi comença a haver una presència d’autores en aquest món, que habitualment donen una visió una mica diferent del que estem habituats. També està passant que les editorials estan buscant aquest nou mercat, perquè quan es toquen aquests temes més realistes, la dona se sent més atreta. A Europa també hi ha autores, però poques.

—Quin ha estat el motor que ha impulsat aquesta entrada de la dona en el món del còmic?

—Un fort increment del feminisme. Després, el còmic és un mitjà de comunicació fàcil i ràpid. A més, ara no depens de l’editorial perquè la teva obra sigui coneguda: l’autora pot dibuixar directament a la tauleta o el mòbil, després ho penja a les xarxes, i allà ja hi té els seguidors, amb qui immediatament es crea un feedback entre l’autora i les persones a qui els agrada allò que fa.

—El paper que juga la dona i la manera de presentar-la en les històries ha canviat també?

—Ha canviat bastant. Fa anys que molts autors estan tractant la dona com ha de ser. Potser, el que ha afegit la presència de les dones en el món del còmic és aquest canvi a l’hora de plantejar les emocions i els sentiments, fent-ho de manera més propera i humana.

—Aquest canvi s’ha vist també en la manera en què es relacionen home i dona sobre paper?

—Sí. Hi va haver una època, als noranta, que va ser molt antipàtica. Aquest era el moment de l’alliberació femenina, i en els còmics adults això es va convertir gairebé en erotisme i pornografia, la dona era un objecte, i per exemple en els còmics de superherois nord-americans anava marcant pit i cul. Actualment aquests personatges, tot i que estiguin fets per homes, comencen a ser menys sexualitzats, encara que el sexe continua estant present.

—A casa nostra hi tenim un bon planter, de dones que es dediquin al còmic? Parli’m d’algú que hagi obert camí.

—Lola Bendetta, que està a Barcelona. Ella era il·lustradora i un dia, al transport públic, un senyor que ella va titllar de vell se li va mig insinuar amb la brometa típica del masclet. Va sortir molt rabiosa i va fer un còmic que és absolutament agressiu cap al fet masclista. Té moltíssims seguidors i és molt radical en la seva actitud, cosa que en principi no em sembla gens malament.

—Creu que el còmic també ha de servir per reivindicar-se?

—Sí, perquè curiosament hi ha moltíssimes actituds que hem tolerat o hem tingut com a normalitzades, i no parlo de violència extrema, sinó dels piropets, les brometes o aquesta cosa galant que a la dona no té per què agradar-li. Ja està bé que les coses es posin al seu lloc.