Casa Boada tanca definitivament, però sense un futur gaire clar

«Pensava que me n’anava», diu Eduard Boada, amo de Casa Boada, el mític establiment de venda d’entrepans d’avantguarda al centre de Tarragona. Al mes d’abril va prendre la decisió –per malaltia– de tancar de manera provisional, però ara ja anuncia que s’ha acabat l’aventura de manera definitiva. «Jo visc al mateix edifici, a dalt, i al principi baixava i plorava per no poder obrir», diu, «ara ja m’he fet a la idea». El local del número 23 del carrer Rovira i Virgili no deixarà, però, de tenir activitat. Un dels projectes que Boada, que ja suma 77 anys, té en ment és fer un llistat de persones a qui, un cop per setmana «passat festes», oferir-li un «comiat» amb un darrer dels seus entrepans. Es tracta d’una idea encara per perfilar i que «necessitarà l’ajuda dels fills» ja que, diu, «conec gent però no sé on viuen ni com trobar-la».

Tarragona es queda, d’aquesta manera, i ja definitivament, sense un dels bars amb més prestigi de la ciutat. Un lloc on anar a esmorzar i que és «ple de records» no tan sols per al propietari sinó també per als nombrosos clients que el visitaven tot sovint. «Jo feia entrepans d’avantguarda, als entrepans hi posava l’ànima i els feia en funció del client que tenia al davant, en funció de si era jove o gran o del que li podia agradar», alhora que remarca que «que jo me’ls pogués menjar, que avui dia els cuiners fan plas que no se’ls menjarien ni ells mateixos». Finalment, ara fa prop de vuit mesos «el rellotge es va aturar», això sí, «amb les piles a dins» va patir una «dutxa freda» que el va apartar de la restauració. «No podia aguantar, tenia ganes de morir-me», es lamenta. En tot aquest temps, no només la façana de l’establiment sinó també el seu telèfon particular s’ha anat omplint amb missatges d’«estima» que ara vol recompensar d’alguna manera. «Ho he passat molt malament», assegura, «i ara veig la llum, ara estic molt bé». Han estat quaranta anys de dedicació «amb vocació i afecte» i no «per guanyar diners». «No era un negoci, aquí mai ningú no es va quedar sense menjar per falta de diners, sí per falta de pa», recorda. Un dels trets diferencials en l’última dècada és precisament que els clients, si volien menjar, en ocasions s’havien de dur ells mateixos el pa. Quan les barres s’acabaven, Eduard Boada només venia el contingut, no pas el continent.

Relleu

Un dels principals enigmes que ni tan sols Boada sap respondre és què passarà amb el local a mig termini. «És casa meva», assegura. «Fa temps em vaig plantejar ensenyar l’ofici a algú, és una feina humil», afegeix, però tampoc veu clar que el local pugui esdevenir un negoci gaire diferent del que va fixar el seu pare quan l’any 1977 li va cedir el relleu.

«A mi m’agradava gairebé tot menys això, el periodisme, la fotografia...», recorda, «però vaig anar ajudant els pares i li vaig agafar afecte». Tampoc no descarta, tanmateix, de tornar-se a posar darrera la barra. El temps dirà què en serà d’un dels establiments històrics de la ciutat.