«Aquí conviuen moltes llengües i maneres de viure diferents i t'has d'adaptar»

Ferran Boix viu a Ginebra des de juny de 2017. Aquest tarragoní de 26 anys treballa a l’accelerador de partícules més gran del món. Aquest organisme, fundat el 1954, va ser un dels primers laboratoris conjunts a Europa i compta amb 20 Estats membres, entre els quals es troba Espanya.

—Què hi fa a Ginebra?

—Sóc enginyer de materials al Consell Europeu per la Investigació Nuclear (CERN). Vaig estudiar Enginyeria de Materials i Enginyeria en Tecnologies Industrials

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Aquesta és la meva primera feina, així que no em puc queixar.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Al principi vaig voler fer un Erasmus, volia conèixer llocs diferents, gent nova, maneres de fer diferents. Al final, aquestes experiències han acabat canviant la manera d’entendre com visc i m’han portat a seguir vivint en diferents països a mesura que vaig creixent com a persona.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—La primera impressió no va ser molt diferent que la que té un turista quan visita una ciutat europea en la qual no ha estat mai. Amb el temps vas coneixent els racons que més t’agraden i et sents familiaritzat amb l’ambient.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—No sé què és el que m’imaginava, però en general els costums no són tan diferents. Un cop superada la barrera de l’idioma, el canvi no és gens brusc.

—Quines són les principals diferències entre Ginebra i Tarragona?

—En general tot funciona més aviat, l’hora de dinar i sopar, l’horari comercial, l’hora que la gent va a dormir, etc. Però es pot mantenir l’horari tarragoní sense problema, excepte per anar a comprar al supermercat.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—Principalment el jet d’eau, una font que llença aigua a 140 metres d’altura. També és interessant el nucli antic, la seu de l’ONU i, per descomptat, el CERN, l’accelerador de partícules més gran del món. A part de la ciutat, les vistes als Alps nevats tot l’any sempre són boniques.

—Què destacaria de la manera de treballar del país? Les conductes són similars o diferents de les de l’Estat espanyol?

—No he treballat mai a Espanya, així que no m’atreveixo a fer comparacions. De tota manera, treballar en una institució de recerca pot ser molt diferent a treballar en el món industrial o empresarial. En qualsevol cas, el que si existeix a Ginebra és un ambient molt internacional en moltes de les organitzacions que hi tenen seu: CERN, ONU, les organitzacions no governamentals (ONG), bancs internacionals, etc. Al final, els treballadors s’acostumen a conviure amb moltes llengües i maneres de fer diferents que s’han d’adaptar per a poder aconseguir resultats junts.

—Des que va arribar, ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—No se m’acut res massa especial, excepte que des que vaig marxar a l’estranger sempre he de pronunciar el meu nom lentament vàries vegades quan conec algú per primer cop.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—El menjar, el bon temps i la cervesa barata, però sobretot la família i amics, com és comprensible, tot i que alguns d’ells ara també viuen a l’estranger com jo.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—Menjar formatge fos de tant en tant val molt la pena.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Tornar a viure a prop de Tarragona sembla que encara queda lluny, però mai se sap. De tota manera, m’agrada pensar que a Tarragona hi torno per gaudir, venir de tant en tant per passar uns dies tranquil·lament, menjar a gust amb la família, relaxar-me amb els amics i deixar enrere les preocupacions de la vida diària.