«Els vietnamites són igual de caòtics a la feina que a la carretera»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Vaig estudiar la Llicenciatura d’Arquitectura a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Les pràctiques les vaig realitzar a un estudi de la ciutat. Seguidament, arran de fer un Màster de Disseny d’Interior a Florència, em va sorgir la possibilitat de treballar a Lisboa. Aquell any vaig conèixer gent que havia treballat al sud-est asiàtic que em van recomanar l’experiència. D’aquesta manera vaig acabar a la ciutat de Ho Chi Minh, a Vietnam, on visc des del setembre de 2017.

-—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Bàsicament em va motivar la intriga de conèixer noves cultures i maneres de treballar, idees, la gent, etc. Si treballava a Vietnam , després podria treballar per tot el sud-est asiàtic. L’experiència i els avantatges d’aquesta de cara a la meva carrera i el futur personal és el que em van convèncer.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—El primer que sents quan surts de l’aeroport és la bufetada de la humitat del clima tropical característic i el caos del trànsit i les motos que apareixen per tot arreu.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—Al principi va significar un xoc enorme, mai havia estat al sud- -est asiàtic i només n’havia sentit a parlar. Les primeres setmanes van ser una bogeria: treballar amb vietnamites, el menjar, el transport, però m’hi vaig acostumar bastant ràpid, també gràcies als molts expatriats que es troben en la mateixa situació.

—Quines són les principals diferències entre el Vietnam iCatalunya?

—Hi ha moltes coses diferents. No tenim estacions, vivim en un estiu indefinit amb èpoques de més o menys pluja. Quan surt el sol, a les sis del matí, la gent ja es comença a moure. Veus la gent gran fent exercicis, ioga, instal·lant paradetes al carrer, la gent esmorza el famós pho (sopa de nudels amb carn i verdures) i o (baguette d’influència francesa amb porc i verdures ). L’horari al treball és molt europeu. Comencem a les 9 hores i acabem a les 18 hores. Dinem a les 12 hores, fem la tradicional becaina, sigui al mateix escriptori assegut o en sacs de dormir estirats a terra. Els vietnamites adoren el cafè i hi ha molts locals especialitzats que el venen. És la beguda de les trobades socials i el prenen entre amics. Sempre el fan, de manera peculiar, amb el filtre per goteig directament damunt del got.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—En general hi ha una manca de professionalitat i organització. Són gairebé igual de caòtics a la feina que a la carretera. Tanmateix, cada vegada estan més preparats i han millorat de manera increïble amb l’anglès. De fet hi ha molta demanda de professors natius. Un tret positiu que destacaria és la manera relaxada que tenen al treballar. No veus estrès i la gent està contenta. Al carrer veus pocs sensesostre. Tothom fa algun tipus de treball i saben guanyar-se la vida amb molt poc.

—Des que va arribar, ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Les inundacions són tota una aventura, en funció de la zona de la ciutat. És freqüent tornar a casa i trobar-te un carrer on el nivell de l’aigua arriba fins als genolls. La gent que viatja en moto vesteix amb impermeables de cap a peus. Un dia vam sortir al carrer amb els matalassos inflables de la piscina. Va ser tot un espectacle!

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—M’agrada l’actitud emprenedora i la facilitat d’adaptació. Ho Chi Minh és molt dinàmica. Obren i tanquen negocis contínuament. Els vietnamites es reciclen constantment. La majoria de companys del despatx tenen negoci propis. Són bastant flexibles a l’hora de crear noves empreses.