«Qui ve a Libèria és per ajudar o treballar. No és un lloc per fer turisme»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Fins ara he estudiat i ho he combinat amb feines a la Universitat. De totes maneres sempre he passat alguns mesos a l’any a Brasil, USA i Libèria com a voluntari.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Quan vaig acabar la universitat em vaig adonar que si no marxava un any per fer de missioner mai ho faria. Abans havia passat dos estius a la missió on estic. Sento que aquí està la meva família. Per això vaig viure-hi un any.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Ja és la tercera vegada que sóc a Libèria. Per aquest motiu la relació amb les persones del país és més estreta. Confien molt més en mi perquè veuen que no vinc per marxar sinó que vull estar amb ells per un temps i,això, enforteix les relacions amb ells. Són gent que diferencia molt entre blancs i negres i, al principi, és molt difícil fer amistat. Quan superes aquesta barrera fas bones amistats.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—A l’inici va ser difícil, sobretot perquè tinc poc contacte amb la meva família. Però un cop superat això tot va rodat.

—Quines són les principals diferències entre Libèria i casa seva?

—La principal diferència és l’alimentació i els horaris. Aquí la base principal de la dieta és l’arròs. El més normal per un liberià és menjar un cop al dia un bon plat d’arròs. Nosaltres a la missió mengem diàriament arròs i a vegades es fa una mica pesat. A més, ells segueixen l’horari del sol i es lleven a les 5 de la matinada. A les vuit del vespre no hi ha gaire gent pel carrer.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—És difícil de dir perquè no és un lloc per fer turisme. Qui ve aquí és per treballar o per ajudar. Jo recomanaria les platges (encara que estan bastant més brutes que les nostres) i, sobretot, visitar les diferents institucions que estan ajudant aquí, que en són moltes i porten a terme una gran tasca.

—Què destacaria de la manera de treballar del país? Les conductes són similars o diferents de les de l’Estat espanyol?

—És un país molt diferent en aquest aspecte. Ells treballen per guanyar un dòlar al dia i tenir un plat per menjar i un sostre. Una cosa que m’ha sorprès molt és que molta gent es dedica a la venda de productes o serveis (sobretot taxis) però hi ha molt poca producció primària i secundària.

—Des que va arribar, ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Fa unes setmanes estava jugant una lliga futbol (similar a la nostra regional). El dia que vaig arribar al camp de futbol es va viure una gran revolució, perquè un blanc anava a jugar amb ells. Tots volien fer-se fotografies amb mi i donar-me la mà. Quan em van canviar per un altre jugador vaig ser l’únic al qual van ovacionar. Crec que els feia molta il·lusió que jugués amb ells.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Segurament la família i els amics, però també els vespres i les nits a la plaça de la Font amb els amics.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—M’emportaria la solidaritat entre veïns. Aquí, a la zona on visc, acostumen a viure tres o quatre famílies en una sola casa i s’ajuden molt entre ells. Són molt pobres, però les poques que tenen les comparteixen.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—De moment tinc previst estar un any més aquí. Després, ja pensaré que faig.