«Fer classes a la Xina ha estat una bomba professional i emocional»

—Com va ser que anés a la Xina a fer classes de dansa contemporània?

—Jo soc Diplomada en Expressió Corporal i Art en moviment. A la Xina hi tinc una persona molt important i especial, que hi viu des de fa més d’un any. Em va convidar a anar-hi, però ho vaig veure molt complicat. Per convèncer-me, em va proposar de fer classes de dansa en diverses escoles de la zona, i va fer els primers contactes amb els directors dels centres. Vaig enviar fotos, vídeos i una carta de presentació, i em van dir que hi anés. No podia dir que no a una oportunitat així, i me n’hi vaig anar.

—Va ser una decisió agosarada.

—Sí, quan vaig arribar ja em vaig trobar amb el primer problema, i és que allà ningú no parlava anglès, així que ens vam haver de comunicar a través d’una aplicació del mòbil. A més, jo no sabia on aniria, a qui donaria classes, quin nivell tindrien o si estarien receptius o no.

—I què es va trobar?

—Al primer lloc on em van portar em vaig trobar amb una aula espectacular, lluminosa i gran, amb quaranta-cinc nens i nenes. El primer que vaig veure és que estaven molt rígids, i vaig tenir molt clar que el primer que havia de fer era trencar aquesta rigidesa perquè poguessin gaudir del ball. Així que vaig fer exercicis de ritme per trencar les fileres, que vegessin que cadascú podia anar cap a un espai diferent, trencant els blocs, i que podien treballar en diferents plans, el vertical, el mitjà, al terra. Aquella primera classe va anar molt bé, i al final es va crear una espècie de màgia molt bonica.

—Cada dia anava a un lloc diferent?

—Sí, després d’aquella primera classe vaig anar a fer una sessió a un altre centre, on hi havia sis nenes que les estaven preparant per alguna cosa que no vaig ser capaç d’entendre, perquè la comunicació era complicada. Un altre dia em van portar a un teatre on em vaig trobar cinquanta nens i nenes, i en una altra ocasió vaig fer classe en un conservatori de dansa amb ballarins professionals. Aquell dia va ser apoteòsic, vam fer una classe de nivell alt i ens ho vam passar pipa. Va ser molt divertit, perquè eren molt bons ballarins, però els moviments que jo els estava ensenyant no els sabien fer, perquè la seva cultura és molt diferent, però van investigar com fer el que jo els ensenyava, i vam acabar fent la coreografia.

—L’han sorprès en algun sentit, els ballarins xinesos?

—Sempre havia sentit que els ballarins xinesos no són capaços d’expressar com nosaltres, però és mentida, tenen un potencial expressiu altíssim, el que passa és que no estan acostumats a fer-lo servir. També diuen que eviten el contacte físic, però jo no m’hi he trobat, en totes les classes que vaig fer, en acabar hi havia una energia enorme, tothom aplaudia i em venien a tocar, a agrair-me que els hagués donat aquella estona. Penso que va ser molt gratificant tant per a ells com per a mi.

—Què ha significat aquesta experiència per a vostè?

—Ha estat una bomba professional i emocional, vaig tornar molt tocada, perquè de vegades no t’adones del que pots fer fins que ho fas. Tant, que vaig decidir tornar-ho a fer, i vaig trucar a diverses escoles del Vietnam. Vaig tenir una bona resposta, i aquest mateix divendres marxo cap allà. Però encara hi ha més. Vaig tornar tan commoguda que em vaig posar en contacte amb la Fundació Vicente Ferrer per portar el projecte a l’Índia. La idea ha tirat endavant i al juliol, amb la col·laboració de la URV, hi aniré a fer un intercanvi de música i dansa. Ara estic mirant de portar el projecte també al Nepal, i ja m’he posat en contacte amb diversos voluntaris que hi treballen, a veure si ho puc lligar per anar-hi directament des de l’ndia.