«M'encantaria endur-me l'alegria dels cubans: ser feliç amb el que tinguis»

Enric Parés (Tarragona, 1969) és assessor comercial de Toyota. Des del setembre, i a partir d’una excedència, ha traslladat casa seva a una illa on s’atura el temps.

-—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—La decisió de canviar de vida va venir perquè ens vam adonar que, amb la feina de la Yolanda, la meva dona –actualment també amb una excedència–, i la meva feina a Toyota, els nostres horaris ens deixaven molt poc temps per la vida en parella. I fa 28 anys que estem casats. Crec que es treballa més del que es gaudeix a la vida i sempre he pensat que s’ha de treballar per viure. Vam triar Cuba perquè és un país que coneixem bé, ja que fa més de 26 anys que el visitem i perquè, si escollim un poble, ens permet adaptar-nos a un pressupost més modest. No té res a veure si es vol viure a L’Havana, però aquí estem a només 35 quilòmetres de la capital.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Després de 26 anys venint a Cuba una o dues vegades l’any, de vacances durant set, nou o tretze dies, ara volíem estar molt més temps gaudint del país. No ens ha sorprès gaire cosa de Cuba, ja que la coneixem molt bé. Aquest cop no ens cal fer tot allò que fa un turista en una sola setmana: nosaltres tenim molt més temps per recórrer Cuba sencera i viure el seu dia a dia.

—Quines són les principals diferències entre Cuba i Catalunya?

—Són dos mons completament diferents. Tot canvia. Pel que fa als horaris, aquí es dina a les dotze del migdia i se sopa a les sis de la tarda. A la gastronomia, l’únic rei és l’arròs, que acompanya tots els plats. A Cuba pots trobar un concert a qualsevol hora del dia, la casa és molt més gran i tenim tot el temps del món per compartir entre nosaltres. I des del 20 de setembre, estic tot el dia en pantaló curt!

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—L’Havana és com dos cops Barcelona en extensió. Imagina si hi ha coses per veure! Passejar pel Malecón, visitar museus i teatres, perdre’s per l’Havana Vieja. O tastar, amb mesura o no, els còctels cubans. També anar a ballar a les Casas de la Música, amb les millors orquestres de salsa del món. I anar a platges espectaculars qualsevol època. Al meu poble es pot escoltar la música cubana més tradicional, com el grup Yawar. Hi ha els autèntics paladars cubans i tardes de conversa amb els veïns mentre els nens juguen al carrer sense inseguretat. Ja semblo un jubilat (riu).

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Les diferencies són abismals, ja que els cubans tenen uns horaris molt diferents. Al migdia no es tanca res perquè fan jornades intensives i a les quatre o les sis de la tarda tothom està a casa. La disciplina de feina és diferent. Es nota que cap negoci estatal té al propietari vigilant, com passa a Europa. Tot funciona, però sense presses.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués esperat?

—El més curiós ha estat veure les tradicions de Cap d’Any. A les dotze s’encén un nino davant de casa que representa l’any que ha marxat. Després, els cubans tiren un cubell d’aigua des del portal per treure tot el que és dolent de l’any anterior. I alguns fan una volta al barri amb una maleta buida per atraure les opcions de viatjar a l’estranger.

—Què troba a faltar? Quin costum s’enduria a Catalunya?

—Trobem a faltar la família, tot i que amb internet parlem cada dia amb ells. També trobem molt a faltar tots els amics, que a la fi són família, i no oblidem els companys de feina que retrobarem a la tornada. A casa, m’encantaria endur-me l’alegria dels cubans, intentar ser feliç amb qualsevol cosa i gaudir del temps, que no es compra.

—Tornarà aviat?

—Haurem de tornar, i ho farem amb tota la il·lusió. Els estalvis no ens duraran tota la vida. Però, no hi ha una data encara. Com que cada tres mesos hem de sortir de Cuba pel tema del visat, aprofitem per visitar Cancún, Miami, República Dominicana. Això no fa mal a ningú.