«Per posar-se a córrer cal avaluar l'estat físic i engegar progressivament»

—Amb el nou any molta gent pot fer el pensament de començar a fer esport, per exemple, sortir a córrer. Què cal tenir en consideració abans d’engegar?

—-Des del punt de vista físic cal tenir en compte dos aspectes. El primer és el cardiorespiratori. És a dir, assegurar-se que no es pateix cap enfermetat cardiològica ni pulmonar. Per això, el més prudent és fer-se un reconeixement amb un cardiòleg o un especialista en medicina de l’esport, i també fer una prova d’esforç. Després, cal considerar qüestions com el pes, el temps que fa que no es corre, l’edat, si es té costum de fer esport, i els objectius que es persegueixen.

–Així doncs, com ens ho hem de plantejar?

—Primer, amb un control del pes i un control cardiorespiratori. Després, cal posar-se en marxa de manera progressiva. D’altra banda, cadascú ha de tenir molt clar quins són els seus límits, i no frustrar-se perquè el primer dia només pugui córrer deu minuts. El cos humà, en general, s’adapta bé a l’esforç. Imaginem una persona de 40 anys que ho va deixar als 25 o als 30. Havent fet esport, el seu cos s’anirà adaptant a l’esforç, però ha de ser de manera progressiva: potser el primer dia que surti a córrer no podrà aguantar més de deu minuts, i el ritme de la carrera no serà de running, sinó del que abans en dèiem jogging. Per definir què és el jogging, podríem dir que seria el running que et permet anar parlant amb el que tens al costat. Durant molts anys se’n va fer molta difusió, i jo penso que era una bona pràctica esportiva.

—Hi ha una manera correcta de córrer?

—La carrera és un moviment bastant natural, i cada corredor té el seu ritme i la seva marxa. Com a norma general, per protegir els genolls sempre hem d’optar per no allargar la gambada, perquè amb una gambada llarga la ròtula pateix més. Cal ser molt prudent, perquè si fem les coses de manera descontrolada ens exposem a lesions que poden arribar a ser molt greus. Per exemple les fractures d’estrés, un os que es trenca perquè se l’ha sotmès a una càrrega excessiva. En el cas dels corredors, solen aparèixer a la tíbia o als metatarsians. Si això passa, caldrà interrompre l’activitat esportiva entre 3 i 6 mesos.

—A les consultes han notat un augment de consultes derivades de la febre del running?

—A les consultes atenem cada dia persones que han tingut lesions per incorporar-se a la pràctica esportiva de mala manera.

—Quina pràctica esportiva recomanaria per a una persona que vol perdre una mica de pes, fer esport i practicar-lo de manera correcta i saludable?

—Li recomanaria la natació. I sobretot, caminar. En el moment en què una persona pot aguantar caminant una hora, o hora i mitja, ja pot començar a córrer. Una altra pràctica esportiva que també és progressiva és el ciclisme, ja sigui amb una bicicleta estàtica o dinàmica.

—Caminar és una pràctica esportiva?

—Sí, sobretot si es camina amb una freqüència de marxa elevada. El que no és una pràctica esportiva és el que nosaltres denominem ‘marxa d’aparadors’. Però si es camina amb una certa intensitat i es va ampliant la distància, es pot considerar pràctica esportiva.

—Ens quedem amb aquest missatge.

—El que jo recalcaria és que, per descomptat, la pràctica esportiva és recomanable i molt útil per a tothom. Però abans de començar cal tenir una certa informació sobre l’estat físic, pes, cor i pulmó. Si tot això està bé, llavors cal pensar en l’aparell locomotor: s’adapta a l’esforç, però de manera progressiva. I si una persona té sobrepès, el primer que ha de fer és normalitzar el pes. Una persona amb sobrepès no s’ha de posar a córrer perquè es lesionarà.