«Del Japó m'emportaria a Catalunya l'educació, l'ordre i la netedat»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—He treballat a temps complet un cop. De professora d’anglès. Va ser mig any en una escola internacional al centre de Tòquio. La resta, mentre anava a la universitat i vivint al Japó, ha sigut a temps parcial mentre estudiava. He fet de professora d’anglès, de cambrera i ara també faig avaluació de xarxes socials. Espero poder-me dedicar a la traducció o a la interpretació també.

—Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—El primer cop va ser per curiositat. Havia acabat segon de carrera i sentia pressió pensant en el futur. Fins ara havia caminat un sender amb guia, però ara el que passés era la meva responsabilitat, ningú faria les coses per mi. Tenia diners estalviats de la beca i ganes de fer alguna cosa que sempre havia volgut fer, així que vaig comprar-me un bitllet d’avió i vaig anar al Japó dues setmanes que van acabant allargant-se. El segon cop vaig anar-hi per estudis i ara, el tercer cop, per una història d’amor.

—Quina va ser la seva primera impressió del país?

—El Japó és un món diferent. Al principi tot em semblava genial i em vaig enamorar. Em va agradar tant que sabia que hi viuria. Un cop passada la novetat, t’adones que també hi ha coses no tan maques, com a tot arreu. Hi ha diverses coses en què no hi estic d’acord, des d’actituds fins a manera de fer les coses.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—Crec que la meva sort va ser que vaig anar al Japó perquè era un dels meus somnis. Tot i que, en general, tot és molt diferent, estava oberta al canvi i era feliç d’arribar cada dia esgotada a casa després d’un dia de malentesos i de diferències culturals. Abans d’anar-hi, ja havia fet molta recerca, així que algunes coses no em venien de nou, tot i que la majoria sí.

—Quines són les principals diferències entre Yokohama i casa seva?

—En general, hi ha poques coses en comú. El dia al Japó comença més aviat, el sol surt ben d’hora i tothom matina i se’n va a dormir abans. Els hàbits alimentaris també són diferents. Les racions de menjar són més petites i la manera de cuinar els aliments més sana en general, si es cuina a casa. Els sabors són subtils i es nota que la gent es vol cuidar. Per exemple, tothom té molta cura de protegir-se del sol. Pots veure dones amb malles als braços i, fins i tot, a la cara perquè els rajos del sol no toquin la pell. La manera de vestir és diferent. Aquí es porta més la roba ample i no ensenyar massa pell. Visc en una casa tradicional on hi ha tatamis (terra de bambú) i futons (un tipus de matalàs amb què dorm a terra). La gent és molt silenciosa i no li agrada destacar. Sempre comencen una conversa parlant sobre el temps que fa. Preserven les maneres i la tradició.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—M’encanten els temples i altars japonesos, estèticament simples. També els jardins. La natura sembla organitzada en un balanç perfecte. A Yokohama és famosa la Chinatown i, a la nit, Minato Mirai, una àrea davant del mar. Les llums del parc d’atraccions i com es reflecteixen a l’aigua ho fa especialment bonic. A Tòquio hi ha molt per fer. Però només caminar els carrers ja és interessant. Sobretot a la nit, els neons i els cables donen una sensació estètica que m’atrau. Sempre vaig fent fotos.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Al Japó la feina és, potser, la part més gran de la teva vida. Molts comparen el compromís de la feina amb un matrimoni (et cases amb la feina). El que vull dir és que els japonesos es prenen el sentit de la responsabilitat molt seriosament. S’espera una conducta professional en tot moment i equivocar-te és un problema. La disciplina s’inculca des que ets petit. Primer, molts intenten entrar a les universitats més reconegudes per després poder treballar en les empreses més grans i famoses. Aquest esforç es nota en tot. No hi ha cap servei millor que el servei japonès. El que remarcaria com a diferència és que en general, quan cal, les actituds són molt més serioses que a l’Estat espanyol.

—Des que va arribar, ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—El segon cop que vaig viatjar al Japó vaig encetar conversa amb la dona que tenia el costat. Jo transferia de vol a Hèlsinki i ella anava amb un grup de turistes. Era una dona gran japonesa. Abans de baixar de l’avió em va donar el seu número de telèfon i em va invitar a anar a casa seva aquell estiu. Em va impressionar la seva generositat a un desconegut. Al final, quan vaig anar a visitar-la un parell de dies per conèixer la seva ciutat i el festival local, no vaig quedar-me a casa seva però ens va venir a buscar a l’estació amb termos que contenien té fred perquè feia calor, ens va guiar per la ciutat i ens va invitar a un àpat. Ara ens enviem postals per felicitar l’any nou.

—­Què és el que més troba a faltar de casa?

­—La família, els amics i la varietat i preu de la fruita i la verdura.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—L’educació, l’ordre i la netedat. És un plaer veure com la gent cuida el seu entorn.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Encara he de viure més experiències i provar coses noves. De moment, abans de tornar aniria a un altre país, potser a Hawaii.