«L'exposició del MAMT ens mostra com ha canviat la idea d'escultura en cent anys»

El Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) commemora els 100 anys de la mort de l’escultor Julio Antonio, considerat el renovador de l’escultura a l’Estat al segle vint, amb una mostra temporal que recull el treball de dotze artistes actuals. Es podrà visitar fins al 21 d’abril. L’entrada és gratuïta.

—Què tenen en comú els dotze artistes que exposen en aquesta mostra?

—La selecció dels artistes es basa en els guanyadors del Premi Julio Antonio d’escultura, des del 1989, any en què es commemora el naixement de l’escultor, fins a l’actualitat. Aquest any estem celebrant el centenari de la seva mort, i des del Museu s’han programat diversos actes. Un d’ells consistia a crear una interlocució d’artistes contemporanis amb l’obra de Julio Antonio.

—De quina manera s’ha concebut, la mostra?

—Hi ha tres idees bàsiques que han anat lligant el fil de l’exposició. La primera, veure com ha canviat la idea d’escultura en cent anys. L’escultura contemporània té un ventall de registres molt ampli, i aquesta exposició ens permet contrastar-ho. A principis del segle passat se seguien bàsicament els preceptes del classicisme i el renaixement, i Julio Antonio va ser, a l’estat espanyol, punta de llança, el més avantguardista. En canvi, l’escultura contemporània ha desplegat una multitud de registres i estratègies a l’hora d’abordar la qüestió formal. En aquesta exposició es poden identificar molt bé la riquesa de línies de treball.

—Quina seria la segona idea?

—Vam intentar vehicular una connexió a nivell temàtic entre aquesta exposició i l’obra de Julio Antonio. Ell, com a part implicada en els cercles modernistes i de l’escola del que podríem anomenar romanticisme tardiu, té una obra que beu molt dels preceptes de la recerca de la perfecció formal. En aquí hi ha diverses estratègies, però el concepte de bellesa rau en el substrat del que és l’impuls de la creació. Com a artista, la recerca de la bellesa és el màxim element comú denominador en tota la seva obra.

—El tercer eix és la Síndrome de Stendhal.

—Sí, per connectar-ho amb un concepte més contemporani. Avui dia la recerca de la bellesa no és un precepte que estigui en el centre de la creació artística, estem en un moment en què tothom entén que cadascú té els seus cànons de bellesa, i hi ha hagut molts artistes que s’han dedicat a desmuntar cànons i crear-ne d’altres. Tampoc no hi ha un debat sobre la bellesa, no és una qüestió sobre la qual se’n parli. La meva aportació com a curador ha sigut parlar de la Síndrome de Stendhal, que és una qüestió d’actualitat i que està relacionada amb una cosa que l’art contemporani sí que fa molt, que és desplaçar el moment de la percepció: una peça d’art contemporani interpel·la molt més a l’espectador, i la seva experiència és la que realment dona sentit i completa l’obra. I en aquest desplaçament cap a l’espectador, la Síndrome de Stendhal ens lligava molt la recerca de l’afectació personal vinculada a l’emoció i la bellesa amb l’experiència de l’observador. Ha sigut un joc interessant.

—Al final, el que tenim també és una excepcional mostra d’art escultòric del Camp de Tarragona.

—Sí, en aquesta exposició totes les peces s’han produït expressament per a la mostra. Bona part dels autors són del Camp de Tarragona, i crec que hi son representats gairebé tots els escultors que han treballat dels noranta cap aquí amb una mica de rigor i continuïtat, i que han tingut un cert ressò. És una representació molt àmplia del que és la creació contemporània en l’ambit escultòric al Camp de Tarragona i Catalunya Sud.