«No es pot estigmatitzar el col·lectiu de joves immigrants per problemes aïllats»

—Els menors estrangers no acompanyats (Mena) és un dels principals problemes que ara ha d’assumir el seu departament?

—Faig una esmena d’entrada. No parlo de problema, parlo de repte. I és un repte que va més enllà del meu departament i de la Generalitat. És un repte que tenim com a país, però també un repte a escala europea. Actualment tornem a estar en xifres de procés migratori de principis del 2000. L’any passat es van registrar al voltant de les 100.000 persones que van arribar a Catalunya. Pel que fa als menors, en van arribar més de 3.800. I, a diferència del que passava l’any 2000, estan arribant persones amb una situació de major vulnerabilitat. Això es fa palès precisament amb aquests joves i infants que arriben sense referents familiars. Una altra diferència, respecte a principis dels 2000, és que no tenim la mateixa situació econòmica. Aleshores es podia assumir gent amb més facilitat.

—Dins el repte que representa la recepció d’aquests joves, hi ha també un problema d’imatge i estigmatització per conflictes de convivència?

—L’estigmatització del col·lectiu és un dels aspectes que més ens preocupa. Nosaltres no som «naïf» en relació a això. Hi ha un petit percentatge que arriba amb dinàmiques de carrer, que genera situacions que són complexes. Però es tracta d’un petit percentatge respecte de la totalitat. I és el mateix tipus de dificultats que podem tenir amb joves autòctons. Però és cert que per ser estrangers i ser immigrants es visualitza molt més aquest petit percentatge.

—Com es pot revertir aquesta situació?

—Tenim grans mostres de la situació contrària. A Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, es dóna un gran exemple del que poden fer aquests joves que, el que volen aconseguir, és ajudar les seves famílies, guanyar-se la vida i sortir de situacions de pobresa. Tots plegats hem d’intentar fer l’exercici de no estigmatitzar tot un col·lectiu a causa d’actuacions d’una part molt minoritària. També cal tenir en compte que dins d’aquest col·lectiu de menors hi ha una gran diversitat de tipologies. Hem convertit els Mena en una categoria en si mateixa. No és un col·lectiu homogeni, hi ha molta diversitat. Hi ha nois que vénen de ciutat, altres de camp, n’hi ha amb formació i d’altres no.... I és important que siguem conscients d’això.

—Per què considera el cas de Santa Coloma de Queralt un exemple tan rellevant?

—Santa Coloma de Queralt és un exemple respecte de l’acció comunitària que fan els mateixos nois immigrants dins la localitat. Accions de voluntariat, amb la gent gran, de suport...

—Per què s’ha aconseguit la seva integració, doncs?

—De fet, la seva inclusió. La nostra preocupació com a departament no és únicament la primera acollida d’emergència d’aquests joves. Va molt més enllà. Es tracta d’aconseguir la seva inclusió. On tenim posat el focus de manera especial és en la posterior emancipació, una vegada assoleixen una edat que ho permet. És a dir, que quan surtin del sistema de protecció, estiguin empoderats i no siguin tan vulnerables. En aquest sentit, una mostra de pràctiques per a la integració, que tenim aquí al costat, és el projecte que hem endegat conjuntament amb el departament d’Educació al Complex Educatiu al voltant d’un centre de noves oportunitats específic.

—L’emancipació és l’objectiu final a assolir a nivell assistencial?

—És on hi hem ficat la banya i és el fons del treball que s’ha fet conjuntament amb les entitats, amb els col·legis professionals, amb els sindicats, amb les entitats municipalistes i els diversos departaments de la Generalitat per fer l’Estratègia catalana per a l’acollida i la inclusió dels infants i joves emigrats sols. La nostra voluntat és no deixar-los sols quan es produeix aquesta emancipació.

—A diferència de l’any 2000, ara ens estan arribant més adolescents, al límit de l’edat de majoria d’edat?

—Els perfils d’edats estan molt concentrats entre els 15 i els 17 anys. Catalunya, juntament amb el País Basc, som els dos únics territoris a l’Estat on existeixen programes específics per als nois post tutelats, per quan surten del sistema de protecció. I d’això n’estem orgullosos, perquè, repeteixo, és molt important que aquests joves, quan surtin del sistema, no siguin vulnerables i puguin tirar endavant. Evidentment, també hi ha problemes. Hi ha moltes variables que nosaltres, a l’administració catalana, no podem controlar. Ara mateix, per exemple, estem en una mitjana de 10 mesos per la conclusió de procés de regularització administrativa d’aquests joves.

—És a dir, el que més col·loquialment se’n diu «poder tenir papers»?

— Sí, i això és kafkià, perquè acaba generant que, depenent de quina és l’edat d’entrada del jove en el sistema de protecció, pot acabar sortint-ne sense haver regularitzat la seva situació administrativa. Això no té sentit. Si ja està dins del sistema de protecció, no pot ser que l’administració estatal li afegeixi un altre element de vulnerabilitat, com és estar sense regularitzar. En aquest sentit, a més, i això també depèn de l’Estat, poder disposar de papers no ha de ser tan sols el permís de residència. Ha de ser el permís inicial de treball. La legislació permet treballar a partir dels 16 anys amb l’autorització d’un tutor. Per què, aleshores, aquests nois que han vingut a guanyar-se la vida, no poden disposar d’aquest permís?

—Com controlen el nombre de joves que arriben a Catalunya?

—Aquesta és una variable que no controlem. No hi ha transparència al voltant de la informació respecte dels nois que arriben a Catalunya. Nosaltres no som un país de frontera ni de costa on arriba la immigració, i per això reivindiquem que l’Estat sigui més transparent sobre l’arribada d’immigrants, perquè això ens ajudarà en la nostra planificació. Nosaltres assumim plenament totes les responsabilitats que ens pertoquen, però ajudem-nos entre tots! I un altre reclam que li fem al govern central és que, ja que nosaltres fem l’acollida i la inclusió d’aquests joves, no pot ser que l’Estat es quedi els fons europeus que van destinats a la immigració. L’Estat no s’encarrega de l’acollida i la inclusió; això ho està fent la Generalitat i els ajuntaments. És evident que davant un problema tan global, cal més coordinació.

—Ara que parlava d’informació. L’Ajuntament d’Altafulla es va queixar quan van ‘aparèixer’ joves immigrants a l’alberg local i no n’estava informat.

—Davant d’una situació d’emergència, des de la Generalitat vam assumir la necessitat d’actuar utilitzant recursos de molts departaments. Un d’aquests recursos van ser el dels albergs. I amb la voluntat de no segregar, vàrem actuar en una situació en què calia fer-ho. A banda de la qüestió de la manca d’informació, Ciutadans, en el cas d’Altafulla, va criticar que poséssim els joves en un alberg. I això és segregació. No pot ser que es vulgui que la Generalitat faci l’acollida, però «no veure’ls», aquests joves. Això no ho farem. Puc entendre que els ajuntaments ens diguessin que els avisem amb poc temps de marge, però és que a nosaltres tampoc ningú ens avisa quan arriben.

—Encara estem en una situació d’emergència respecte a l’arribada de menors?

—Ara estem en millors condicions per abordar-ho, però la situació continua sent molt complexa. No seria honest si no ho digués. Això està passant a altres territoris de l’Estat i a la resta d’Europa. Però definitivament estem en millors condicions per afrontar-ho que fa uns mesos. Només aquest passat mes de gener hem aconseguit generar més de 100 places noves.

—Quina és, en xifres, la situació dels Mena a les comarques de Tarragona?

—Actualment estem atenent uns 375 joves immigrants en aquesta situació. Treballem per incrementar el nombre de places d’acollida. Però no tan sols es tracta d’obrir centres, sinó que cal que al voltant d’aquestes places, hi hagi tot un seguit de recursos comunitaris. A Tarragona ha d’haver-hi un centre d’acollida d’emergència, però l’increment de places també s’aconsegueix en el procés de traspàs cap als pisos per a l’emancipació. Això va alliberant places als centres que ja tenim. La solució en cap cas pot ser anar creant noves infraestructures d’acollida de manera indefinida. Cal que aquests joves passin per tot un itinerari que culmini en aquests pisos d’emancipació, que en alguns casos són per a joves a partir dels 16 anys.

—I disposen de prou pisos d’aquestes característiques per atendre la demanda?

—N’estem generant. Ens en faltaran a tot arreu. Però almenys ja estem treballant amb una perspectiva a mesos vista. Amb tot, cal tenir en compte que mai sabrem quants nois ens aniran arribant.

— Una altra de les possibilitats que s’ha plantejat és la de les famílies d’acollida, però cal imaginar que per l’edat d’aquests menors, pot ser una inserció molt més complicada.

—És més complicat, però ho estem treballant. El passat mes de gener, precisament a Tarragona, es va fer una trobada per plantejar la possibilitat d’obrir l’acollida en entorn familiar. Ho tenim en compte pels perfils més «fàcils», dels més joves. Un àmbit familiar és, sens dubte, la millor resposta, quan és possible. A més, estem intentant obrir totes les vies possibles: ho hem fet a les persones interessades a fer acollides familiars, però també a aquelles que ja han actuat com a mentors o acollides de cap de setmana. De tota manera, encara és molt aviat per saber quins casos podem atendre a Tarragona en aquest àmbit.

—Parlem de la Llei de Dependència. Hi ha molta gent que encara no s’hi ha pogut acollir, ni rebre ajudes per manca de valoració. Com pensen solucionar les llistes d’espera que existeixen?

—Estaria bé que alguns que sovint parlen de la llei amb tanta profunditat, algun dia compleixin el que els pertoca. La Llei de Dependència diu que el finançament és 50% de l’Estat i 50% les comunitats. Si l’Estat fes l’aportació que li pertoca significaria una aportació de 700 milions d’euros. Doncs en la proposta de pressupostos estatals hi ha un increment de la partida corresponent de 500 milions d’euros, per a tot l’Estat. Es tracta d’una llei que es va impulsar des de l’Estat, però que no compleixen.

—Però que es fa des de la Generalitat per posar-hi remei?

—Amb les eines que tenim, exercim les nostres responsabilitats. Aquesta mateixa setmana hem presentat un pla de xoc per intentar reduir les llistes d’espera de les valoracions de 5 a 3 mesos. També estem treballant per aconseguir que siguin els mateixos equips de valoració per a dependència i els de les persones amb discapacitat els que puguin fer les valoracions, malgrat que hi ha algun impediment legal que caldrà resoldre. Un altre apartat és l’increment de places públiques residencials. En el cas de Tarragona, per exemple, a finals d’aquest mes de febrer està previst que s’iniciïn les obres a la residència de la Mercè.

—Si parlem de les places a les residències, també hi ha llistes d’espera...

—Les hem reduït. En aquests dos últims anys hem generat 3.500 noves places. Quant a les llistes d’espera, cal tenir en compte alguns aspectes que permeten afinar-les de manera més real. Hi ha, per exemple, aquelles persones que, quan els ofereixes plaça, no la volen. No l’accepten perquè no és la que havien triat com a primera opció o perquè, i això és molt normal, la seva prioritat és envellir a casa. I no passa res, és normal que així sigui. En el cas de les comarques de Tarragona, hi ha 357 persones que han renunciat, una vegada o més, a una plaça de residència quan se’ls ha ofert. Això, d’altra banda, també demostra encertada l’aposta que hem fet. Considerem que la resposta a l’envelliment no ha de ser, únicament, una plaça de residència. També cal oferir la possibilitat de disposar de serveis d’atenció domiciliària. Per a la gent gran, al nostre país, la seva primera opció és envellir a casa seva, al seu entorn, el que denominem envelliment quilòmetre zero. I és en això en el que continuaren incidint.

—Fins a quin punt és important l’oferta privada de places residencials per reduir les llistes d’espera? Les places privades no estan, econòmicament, fora l’abast de l’abast de molta gent?

—En els últims dos anys hem incrementat un 25% les denominades PEV, que són les Prestacions Econòmiques Vinculades. Aquestes aportacions permeten al receptor pagar una part de la plaça privada. Això també forma part de les solucions que hem de buscar. Una altra via per millorar la disponibilitat és arribar a compromisos amb ajuntaments que volen tirar endavant noves residències i nosaltres ens comprometem en la concertació de places.

—La reducció de les llistes no topa, a més, amb el progressiu envelliment de la població?

—Sempre cal treballar per reduir-les. La consellera Bassa, quan va accedir al càrrec, es va trobar 25.000 persones a les llistes d’espera a Catalunya. Quan jo vaig arribar-hi, ja eren 17.000. Hem de continuar fent feina. I el repte no serà tan sols augmentar les places residencials, sinó també els pisos tutelats, o les assistències domiciliàries. Actualment a Catalunya hi ha un milió i mig de persones de més de 65 anys i els càlculs són que, en el termini de 40 anys, n’hi haurà el doble.

—Quina és la situació a les comarques de Tarragona respecte a les llistes d’espera a les residències de gent gran?

—Hi ha una llista d’espera de 1.647 persones, però d’aquestes, n’hi ha 472 que es troben en una residència de segona opció i altres 350 que reben les PEV i es troben en residències privades. I encara cal afegir-hi les 344 persones que en una o més ocasions han renunciat a una plaça. En tots aquests casos es mantenen apuntades a les llistes d’espera perquè no han aconseguit allò que demanaven en primera opció, no pas perquè no estiguin ateses. Això representa que, en realitat, la llista de persones que està pendent de poder disposar d’una plaça és de prop de 500 al conjunt de les comarques tarragonines.

—Moltes de les polítiques del seu departament depenen de la disponibilitat econòmica. Fins a quin punt és important poder aprovar els pressupostos de la Generalitat que ara estan negociant?

—El nostre és el segon departament que més creix percentualment en la previsió dels pressupostos, per sobre del 9%. L’aposta d’aquest Govern per les polítiques socials és claríssima i tenim la voluntat de continuar negociant amb la resta de forces. Estic segur que al final entre tots acabarem pactant-los. Perquè aquest pressupost respon a les necessitats de les persones. I si les tenim com a prioritat, les persones, ens posarem d’acord. Ens en sortirem.