«El celibat no és la causa d'abusos que puguin cometre sacerdots i religiosos»

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, va complir 75 anys el passat 8 de febrer. En aquesta data va enviar una carta al Papa Francesc presentant la seva renúncia per motius d’edat. En una entrevista a Diari Més, Pujol ha dit que «ara toca esperar la resposta del Sant Pare».

­—Quin balanç fa de la seva trajectòria com a arquebisbe de Tarragona?

—Penso que són els fidels cristians de l’arxidiòcesi en primer lloc els que han de fer el seu balanç, i després totes les persones que també ho vulguin fer, amb tota llibertat. Per part meva he intentat regir l’arxidiòcesi de la millora manera possible, i dels meus errors en demano perdó.

—Quin és el llegat que deixarà?

—Per a mi, el més important ha estat cuidar les comunitats parroquials i seguir les directius dels Papes que sota el seu mandat estic exercint l’episcopat: sant Joan Pau II, Benet XVI i ara el Papa Francesc. Es tracta en primer lloc d’evangelitzar, celebrar els sagraments, cuidar de la caritat, dels pobres i necessitats. Durant aquests anys he fet la visita pastoral a les 201 parròquies de l’arxidiòcesi, a més de les múltiples visites a les parròquies, ciutats i pobles per confirmar i participar en diversos esdeveniments. He procurat governar la diòcesi de forma col·legial, donant molta llibertat a les persones que tenen càrrecs, des dels rectors de les parròquies fins a aquells que estan al davant d’algun dels molts organismes diocesans.

—Per quines de les decisions que ha pres creu que se’l recordarà d’aquí a uns anys?

—Voldria que se’m recordés com una persona que va estimar aquesta venerable arxidiòcesi de Tarragona, amb totes les seves persones i les institucions, eclesiàstiques i civils. He volgut estar molt prop de la gent, dels malalts, de tothom. He viscut amb molta alegria i pau aquests casi quinze anys, que m’han donat la oportunitat de treballar amb molta gent bona. M’he sentit en família a la Cúria Diocesana i a tots els pobles i ciutats de l’arxidiòcesi, especialment a Tarragona, on em vaig empadronar al dia després de prendre possessió i d’on sóc Fill Adoptiu. Recordo aquell acte a l’Ajuntament com un dels dies més bonics de la meva vida. Penso que un moment molt important va ser l’Any Jubilar que vàrem celebrar del 2008 al 2009 per commemorar els 1750 anys del martiri de sant Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi. La beatificació dels 522 màrtirs de la persecució religiosa dels anys 1936 a 1939, entre els que hi havia el bisbe Manel Borràs i 66 sacerdots diocesans. I espero amb il·lusió el proper 23 de març per la celebració de beatificació a la Catedral de Tarragona de Marià Mullerat, metge d’Arbeca, laic i pare de família, que fou mort per odi a la fe un 13 d’agost de 1936. També estic especialment content dels tres grans congressos internacionals sobre el Cristianisme primitiu a Tarragona, un altre sobre santa Tecla i el tercer sobre els últims anys de la vida de Sant Pau. Estic molt orgullós d’haver aconseguit portar a l’arxidiòcesi la Comunitat de Il Cenacolo, que està a la finca de Mas d’en Lluc, prop de Cornudella de Montsant. És una comunitat o fraternitat de persones que estan lluitant per sortir de la droga i d’altres addiccions. Encara que, malauradament, han marxat en aquests anys moltes comunitats de religiosos i religioses, també penso que és un gran bé per Tarragona que hagin vingut a treballar a l’arxidiòcesi tres comunitats: els religiosos Carmelites, les religioses del Verb Encarnat i els de la Comunitat Catòlica Palavra Viva.

—Vostè ha destacat pel seu interès en la recuperació del patrimoni històric de l’Església de Tarragona. De quina actuació se sent més satisfet?

­­—Sens dubte, estic molt satisfet de la restauració de l’edifici Seminari convertit en el Centre Tarraconense, però també dels treballs fets a la Catedral i al Palau Episcopal. S’ha treballat molt, amb l’ajuda de molta gent. També he impulsat i animat a molts mossens a arranjar les seves esglésies, ermites i abadies. L’adquisició del convent de les Oblates, on hi ha la Llar Natalis, i altres serveis en bé de la família són per a mi un llegat important. Voldria destacar també les moltes millores al Museu Bíblic Tarraconense, que havia inaugurat el meu antecessor, el Cardenal Lluís Martínez Sistach. I la extraordinària feina feta a l’Arxiu Històric Arxidiocesà, amb tota la tasca de recopilar i digitalitzar tantíssima documentació.

—Què recomanaria al seu successor en aquesta matèria?

—Penso que val la pena acabar d’arranjar la Catedral, especialment el Claustre i les capelles de la Catedral: Santa Tecla és mereix una Capella ben neta. L’Església és administradora d’aquest patrimoni que és de tots.

—El futur arquebisbe ha de ser català o pensa que no importa quin sigui el seu origen?

—L’important és que sigui un bon pastor, i estic segur que això està més que assegurat. Em sembla important que parli el català i que conegui el nostre país. Ja des d’ara prego per aquell qui serà el meu successor i per aquells que tenen la responsabilitat de trobar el candidat.

—Quin perfil d’arquebisbe escolliria per al seu substitut?

—Em sembla important que tingui experiència en l’administració d’una diòcesi i que sàpiga estimar el preveres. I amb les qualitats de bon pastor.

—Quan vostè va aterrar a Tarragona, un sector civil de l’església el va qüestionar. Quins records té dels seus primers mesos a Tarragona?

—Passar els primers moments a la plaça de les Cols, aquell dia 19 de setembre de 2004 a les cinc de la tarda, només entrar a la Catedral i fet el jurament de fidelitat davant dels bisbes i dels canonges, vaig sentir una gran pau, i una gràcia especial del Senyor per estar molt serè i content durant la cerimònia d’ordenació episcopal i presa de possessió. Després, la festa de Santa Tecla a Tarragona i la de Mare de Déu de Misericòrdia a Reus em va permetre presidir els oficis i processons, passejar pels carrers, saludar la gent i que em poguessin conèixer. De seguida em vaig sentir acollit i estimat. Les moltes visites a les parròquies dels pobles i ciutats m’han portat a conèixer molta gent, i a trobar-me molt a gust a tot arreu i en tots els estaments. He visitat quasi tots els ajuntaments de l’arxidiòcesi, així com les institucions.

—Després, les coses es van calmar. S’ha sentit qüestionat per aquells sectors en la resta del seu mandat o, al contrari, pensa que se’ls ha fet seus?

—Jo no m’he sentit mai enemic de ningú. Els meus pares em van ensenyar a estimar tothom, a no tenir enveja, ni rancúnia, a saber perdonar. Sant Josemaria Escrivà de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei, amb qui vaig viure prop d’ell onze anys a Roma, també amb va ensenyar a estimar i perdonar de cor.

—Com li va impactar aquell posicionament inicial contrari al seu nomenament?

—El 15 de juny de 2004, quan a les dotze del migdia es va fer públic el meu nomenament, jo estava a Pamplona i allí vaig rebre una acollida preciosa per part dels professors i també dels meus alumnes de Teologia, de Pedagogia i Psicopedagogia, als quals donava classe en aquells anys. Durant els més de tres mesos que vaig tenir abans de l’ordenació el 19 de setembre de 2004, en van arribar notícies de tot tipus: cartes molt boniques de persones i mossens de l’arxidiòcesi, com també els posicionaments contraris. Em vaig traslladar a Barcelona i, des de allí, vaig contestar moltes cartes, però sobretot vaig pregar i preparar-me per la missió encomanada: conèixer l’arxidiòcesi, els noms de les persones, les institucions, les parròquies, etcètera. Els anys viscuts a Roma i els trenta-dos a Pamplona, Bilbao i Madrid m’havien allunyat una mica de Catalunya, encara per motius familiars hi venia sovint.

—Aquests darrers dies és notícia els abusos sexuals a nois per part de representants de l’Església. Què pensa hauria de fer l’Església?

—Els bisbes de Catalunya hem parlat molt clar, i jo com president de la Conferencia Episcopal Tarraconense, el primer a firmar-ho. En el seu comunicat hem dit que aquestes notícies referides a abusos de menors ens omplen de vergonya i de dolor, abusos que condemnem rotundament. Demanem perdó a les víctimes i ens comprometem a trobar la manera d’ajudar-les en el seu restabliment. Actuarem amb determinació per protegir els infants i els adults vulnerables, eliminant tot tipus de tolerància o encobriment. També parlem del ferm compromís a complir la legislació vigent tan canònica com civil. I volem seguir fidelment el que el papa Francesc ha determinat i determini per combatre aquestes accions deshonestes i delictives que tant afecten l’anunci de l’Evangeli. Tanmateix també hem dit que és just valorar la dedicació generosa i madura de tants sacerdots i religiosos, d’educadors en les escoles i el temps lliure, envers els infants i joves, i les seves famílies, i convé que els defensem de l’ombra de sospites generalitzades, així com volem recordar el dret que tota persona té a la presumpció d’innocència.

—Creu que l’Església hauria de replantejar a mitjà o llarg termini aspectes com ara el celibat o una major participació de la dona allà on es prenen les grans decisions?

—Les estadístiques diuen que la major part dels abusos sexuals és realitzen dins l’entorn familiar: més del 70% dels casos. Per tant, el celibat no és la causa dels abusos que puguin cometre sacerdots i religiosos. El celibat és un dels grans tresors que tenim a l’Església. El passat 28 de gener, el Papa Francesc va dir que no estava d’acord en permetre el celibat opcional, i va recordar que en temps difícils de la dècada de 1960, sant Pau VI va dir que preferia «donar la vida abans que canviar la llei del celibat». Precisament, el proper 24 de juny és compliran cinquanta-dos anys de l’encíclica Coelibatus sacerdotalis d’aquest Papa, on és donen les raons per conservar dins l’església llatina el do del celibat. Respecte al paper de la dona allà on es prenen les grans decisions, sens dubte que hem d’avançar, com ho han de fer totes les altres institucions de la societat. Puc dir que dins la Cúria Diocesana i en les altres estructures de l’arxidiòcesi hi ha moltes dones en llocs de responsabilitat, que fan una gran tasca i són d’una gran ajuda.