«Com a novel·lista i periodista soc enemic de l'oblit i el combato activament»

—El títol de la novel·la és també el punt de partida de la història. Qui diu aquesta frase i qui l’escolta?

—La diu el meu avi matern, Manuel Bonilla, l’any 1970, quan té 64 anys, i l’escolta un nen de deu anys, que és el seu nét i es diu Víctor, i que sóc jo. Estem junts en un pis humilíssim a Nou Barris. És l’any 70, Franco viu, no es parla de política. Llavors jo no la vaig entendre, però uns anys després totes les peces del trencaclosques van anar formant el mosaic que és aquesta novel·la.

—Què li va fer decidir investigar tot el que hi havia al darrere d’aquella frase?

—Dues coses. Una va passar deu anys després, quan tinc vint anys, i l’altra quan ja en tinc trenta. A vint anys, estem en un dinar de Cap d’Any, reunida la família sencera, la materna i la paterna, que només s’ajunta l’1 de gener. A la meva esquerra hi tinc l’avi Manuel Bonilla, de Granada, que ha estat al bàndol guanyador i, a la dreta, el meu oncle Josep Amela, germà gran del pare, que també ha estat a la guerra, però enviat a la Batalla de l’Ebre, amb la Lleva del Biberó i, per tant, perdedor. Jo els faig una pregunta: «Quan va acabar la guerra, on éreu?». El tiet em diu una cosa que mai m’havia dit, i és que el van enviar al Penal del Puerto de Santa María, a Cadis. I el meu avi em diu que, a ell, també el van enviar allà, però a fora. Els tres vam entendre que la guerra els havia portat al mateix lloc, un com a pres, i l’altre com a guanyador, fent de guardià. Van callar tots dos, i jo també, vam sentir com una pena i una vergonya. Però allò que per a ells potser va ser un episodi una mica incòmode, per a mi va ser una llavor del que acabaria passant després. Deu anys més tard, quan jo en tinc trenta, l’avi mor i em sento molt culpable de no haver preguntat més. Això fa que agafi el cotxe i viatgi fins a l’Alpujarra per conèixer la terra on havia viscut l’avi i havia nascut la meva mare.

—El seu avi hauria pogut salvar Lorca?

—Va tenir la possibilitat, juntament amb Luis Rosales, amic i protector de Lorca a Granada, de treure’l d’allà i salvar-li la vida. No va poder ser, van arribar cinc hores tard. Rosales va sentir tota la vida la pena d’haver fracassat en la protecció del seu amic, l’admirat poeta i mestre Federico García Lorca. El meu avi potser no va sentir aquesta pena tan grossa, perquè hi tenia una distància més gran, però coneixedor que Lorca havia acabat sent una figura universal, sabia que havia estat a punt de poder-lo treure de Granada, perquè ell era un pastor que es coneixia els camins. No va poder ser, i crec que quan m’ho va dir, a l’any 70, m’ho estava dient perquè ho estava revivint. Tot això havia passat trenta-quatre anys abans, un temps que en la vida d’una persona no és res.

—A la novel·la hi trobem persones conegudes, com el mateix Lorca, i molts personatges anònims. Quin percentatge hi ha de realitat i quin de ficció?

—Hi surten Lorca i també hi treuen el cap Antonio Machado i Carles Fontserè, l’extraordinari cartellista. Tots van coincidir en el temps i l’espai. Pràcticament tot el que explico a la novel·la és realitat documentada. El meu avi s’havia fet falangista dos dies abans que anessin a buscar Lorca. Estava amb Luis Rosales, que tenia el poeta acollit a casa seva, i va ser coprotagonista d’una història que té una transcendència universal. Ell era anònim, no surt a cap paper, però sé que hi era. Per tant, com a novel·lista ficciono l’actitud que va tenir el meu avi i les coses que va poder veure i sentir. Jo faig que a les dues últimes nits que Lorca va passar a casa de Rosales, hi sigui també Manuel Bonilla, pagès analfabet de l’Alpujarra. I a través de la seva mirada, intento que el lector senti l’emoció d’estar també en aquella habitació, escoltant aquells homes parlant de la poesia, de la guerra i de la mort. I de com l’intentaven convèncer perquè marxés de Granada i com ell s’hi negava, «Porque mis torpes andares me harán tropezar por esos barrancos y me haré daño. Y además, si yo me voy y me buscan, todo lo que quieran hacerme a mí se lo harán a mi padre».

—Moltes persones rebutgen parlar de fets com els que relata perquè els resulten especialment dolorosos. Ha estat així, per a vostè i la seva família?

—Jo tinc la fortuna que a la meva família no hi ha ressentiment. Més aviat hi detecto estoïcisme, una acceptació de la tristesa. Jo veia dos derrotats, al meu avi no el veia com un guanyador, feia de bidell de tercera a Barcelona i vivia en un pis que, quan va morir, el van enderrocar per aluminosi. Vull explicar la meva història, la dels meus grans, i convido a totes les famílies a no apartar la mirada. Jo ho vaig fer molts anys, però s’ha de mirar i entendre la desgràcia, la vergonya i el dolor, i des de la distància que dona el fet de ser nét, explicar-ho. I, després, compartir-ho, perquè és la manera d’entendre la història amb majúscules. Com a novel·lista i periodista, soc enemic de l’oblit, el combato activament i convido a tothom a fer el mateix, hem de rescatar les històries.