«He anat en moto per Vietnam, en barca a Filipines i a cavall per Mongòlia»

Manel Villalta té 35 anys i va néixer a Barcelona però és tarragoní d’adopció. Ha viscut en els deu últims anys a Tarragona, on ha treballat com a enginyer a la refineria de la Pobla de Mafumet. L’any passat va demanar l’excedència i va començar a fer la volta al món. Han passat deu mesos d’ençà que va començar l’aventura. Després de recórrer una part d’Europa, Rússia i Sibèria, Japó, Filipines i altres països del Sud-est asiàtic, i també Austràlia i Nova Zelanda, recentment ha arribat a l’Argentina. La seva aventura diària la comparteix a la xarxa a siemprealeste.blogspot.com.

—Per què va decidir fer la volta al món?

—He tingut al cap aquest somni de viatjar al voltant del món des de ben petit. Tot i això, durant anys la societat «et diu» quan és temps d’estudiar una carrera, de trobar una bona feina, de formar una família, i això fa que aquest i altres somnis que tots tenim quedin quasi oblidats a la memòria. Doncs bé, fa dos anys vaig decidir que no era aquesta la vida que jo volia per a mi i vaig decidir començar a preparar aquest viatge, buscant viure l’experiència, però també cercant un nou futur per a la meva vida.

—Com viatja?

—Sempre que ha estat possible he preferit viatjar amb trens o busos mantenint els peus a terra i gaudint dels paisatges però, al llarg d’aquests onze mesos de viatge, també he agafat alguns avions, el més llarg entre Nova Zelanda i l’Argentina –14 hores de vol–, he conduït una motocicleta pel Vietnam, he creuat vàries illes de Filipines en barca a cavall per les muntanyes del centre de Mongòlia.

—Quan un decideix fer la volta al món, com fa la tria de països?

—Quan vaig començar a planificar el viatge vaig decidir què sortiria de casa dirigint-me sempre cap a l’est, deixant Tarragona a l’esquena i amb el Mar Mediterrani al davant. He anat enllaçant països en aquesta direcció, primer per Europa, després creuant Rússia i Sibèria fins a arribar al Japó, a continuació visitant alguns països del Sud-est asiàtic, també Austràlia i Nova Zelanda, i Sud-amèrica, on hi sóc ara.

–Com paga aquest viatge tan llarg?

—Quan començava a preparar el viatge, vaig adonar-me’n que, tot i viatjar com a motxiller, el viatge té un cost força elevat. Vaig haver de fer alguns esforços com tornar a casa dels pares els darrers dos anys i estalviar el que pagava de lloguer vivint sol o vendre el cotxe i altres pertinences que tots tenim i que, en realitat, no necessitem tant com pensem. Generalment, sempre que arribo a un nou país ho faig sense bitllet de sortida cap al següent i així sóc més lliure per anar planificant els meus dies allà i la ruta a fer seguint els consells de la gent local o d’altres viatgers que vaig coneixent.

—On es troba actualment?

—Aquests dies em trobo recorrent de sud a nord la costa del Brasil.

—Què l’ha sorprès dels països que ha visitat?

—Tots els països que he visitat amagaven indrets, experiències i aventures que no m’esperava. No he comprat ni una sola guia de viatges, preferia deixar-me sorprendre per tot allò que descobria sense tenir feta una imatge prèvia del que m’anava a trobar.

—Quins són els problemes més greus amb què s’ha trobat?

—Per sort, cap problema ha estat massa important. La cancel·lació d’un vol, perdre una targeta de crèdit, passar uns dies amb mal d’estómac a Tailàndia, fer nit a dins d’un bus avariat al nord d’Argentina a l’espera d’un mecànic. En realitat, han estat una experiència més dins del viatge.

—Quines són les diferències culturals que l’han sorprès?

—Descobrir que cada país que visites té la seva cultura, tradicions, llengua i religió enriqueix molt el teu viatge, i provar d’aprendre sobre com viu i entén la vida cada societat del món ha estat una experiència meravellosa. Tot i això, el més sorprenent per a mi ha estat que tot i aquestes diferències és molt fàcil connectar amb les persones de cada indret del món, és molt més allò què ens uneix d’allò què ens separa, i descobreixes la força extraordinària d’un somriure, potser el llenguatge més universal què existeix.

—Creu que serà la mateixa persona després d’aquest viatge?

—Ja ara, abans de tornar, sento que no sóc la mateixa persona que va sortir de casa fa onze mesos. Tinc la sensació profunda que aquest viatge m’ha canviat per sempre.

—Quan té previst tornar a casa seva?

—Estic a la recta final del camí. Si tot va bé, arribaré a temps de regalar una rosa a la mare i a l’àvia per Sant Jordi.