«A la nit els cucs sortien de les latrines i avançaven cap a nosaltres»

La rebuda era sempre la mateixa. Rapada al zero, dutxa d’aigua freda, encara que fos desembre, i roba «de soldat», sempre de talla diferent, perquè com explica el presoner Joan Guari, en entrar al camp es convertien en «soldats treballadors». A partir d’aquí, començava el procés de «deshumanització», explica el periodista Carlos Hernández, que en ocasions desencadenava en la mort.

El gener de 1939, dies després d’ocupar Tarragona, les autoritats franquistes habilitaven el primer camp de concentració a la ciutat.

Milers de presoners van sobreviure interns en «condicions inhumanes» i desenes d’ells van morir en els tres camps que Hernández compta entre Tarragona i Reus. És el cas dels presoners a la capital del Baix Camp, on la gana, la falta d’higiene i d’assistència sanitària van ser l’origen d’una epidèmia del tifus. «La majoria no quedaven registrats. Era habitual que deixessin anar els presoners terminals perquè es morissin a casa i que no es comptabilitzessin les seves morts durant el període de detenció», explica Hernández. El reporter acaba de publicar Los campos de concentración de Franco (Ediciones B), una investigació de tres anys on revela l’existència de 300 camps de concentració franquistes repartits per tot l’Estat.

Hernández es basa en la denominació oficial de «camp de concentració» que utilitzava el mateix règim. La majoria no responien a l’«estereotip» de camp que evoca a una gran esplanada, sinó que es tractava d’edificis, alguns religiosos i recintes. A Tarragona, Hernández localitza el Convent de les Carmelites i l’edifici de los Hermanos de la Doctrina Cristiana, que no s’assegura a ubicar al 100%, tot i podria ser que estigués on actualment es troba l’escola La Salle.

A Reus va haver-hi un camp que va canviar de seu en, almenys, tres ocasions. La Boca de la Mina i el Pere Mata van ser algunes de les ubicacions. «Necessitaven més espai», relata Hernández sobre uns camps, gairebé sempre saturats.

Un altre presoner, Miquel Lloret, recorda els soldats mutilats i com dormien «uns sobre els altres» en un pati. «Si s’aixecaven durant la nit per anar al servei passant per sobre de tots, es quedaven fora», explica el periodista. Dormint a prop de les latrines, Lloret recorda: «Vèiem sortir els cucs que es dirigien cap a nosaltres».

El camp de Reus va estar operatiu fins al 1942 i els de Tarragona fins a l’agost de 1939. En els dos casos, les autoritats presumien de l’estalvi de diners en la seva gestió. Segons la investigació d’Hernández, els comandaments de Tarragona van estalviar 25.299 pessetes un mes i 28.435 pessetes el març del 39 a Reus. Un «mèrit», apunta, que es va cobrar «moltes vides», així com la corrupció entre els responsables que «desviaven a les seves butxaques els recursos destinats a l’alimentació dels presoners».

Els camps franquistes tenien la funció de «classificar» els seus presoners entre els oficials republicans i soldats significats (considerats com a «irrecuperables») i els considerats «recuperables» (obligats a lluitar amb la República). Hernández apunta que, a Tarragona, la Comissió encarregada de la selecció es va formar el 10 de febrer de 1939.

Antonio Torres va arribar a Reus el setembre de 1941. «En aquell dormitori no hi havia llits ni matalassos, només quatre parets i el terra. Quan va arribar la nit vaig observar que tiraven aigua molt a prop de les parets i ho feien perquè les xinxes no poguessin passar, perquè aquelles parets estaven plenes de nius d’aquells paràsits», relata el presoner.