«Vivim una època en què la societat ens empeny a exercir la hiperpaternitat»

Eva Millet és autora dels llibres Hiperpaternidad. Del modelo mueble al modelo altar (2006); Hiperniños ¿Hijos perfectos o hipohijos? (2018); i la novel·laLa última sirena (2018), a més del blog www.educa2.info. Aquest dimecres, 20 de març, a les 18 h., oferirà una xerrada sobre el fenomen de la hiperpaternitat al Col·legi Oficial de Farmacèutics de Tarragona per iniciativa de la Fundació Pere Tarrés. L’acte és obert a tots els públics.

—Com i quan detecta a casa nostra el fenomen de la hiperpaternitat?

—Quan vaig tenir els meus dos fills. Tinc un nen de disset anys i una nena de tretze. Em vaig adonar, pel meu entorn, que la manera com es crien els nens no tenia res a veure amb la forma com em van educar a mi. Vaig començar a escriure sobre aquesta qüestió al Magazine de La Vanguardia, on col·laboro, i vaig veure que la hiperpaternitat, en el sentit inclusiu del terme, referit tant a pares com a mares, és un fenomen del primer món, de les classes mitjanes i altes, que sorgeix com una resposta a uns fenòmens que són tant demogràfics, perquè tenim menys fills, com també econòmics i sociològics.

—Com són els hiperpares?

—Són pares i mares que han tingut els nens més tard, i que han tingut molt de temps per planejar com serà aquest nen. El veuen com un ésser excepcional. Els nens d’avui també s’han convertit en un signe d’estatus, el que faci el fill és un reflexe del que tu ets. D’altra banda, els hiperpares també practiquen una criança obsessiva. No estic dient que els fills s’hagin de desatendre, però ells fan una atenció excessiva, entrant en la hiperprotecció. Els hiperpares sovint són també els guardaespatlles dels fills. També practiquen la justificació a ultrança, el nen mai s’equivoca, si hi ha un error, sempre és per factors externs. Tot, sense oblidar la hiperactivitat i la precocitat, avui els nens i nenes tenen una agenda sense temps per jugar, la infantesa és una mena de camp d’entrenament on els fills s’han de formar quant abans millor per ser super nens.

—I com són els fills criats per aquests hiperpares?

—Una primera conseqüència de la hiperpaternitat és l’estrès, que afecta seriosament el benestar familiar. Les vides dels nens i dels pares, especialment de les mares, són frenètiques, estan tot el dia amunt i avall. Això també és un reflexe de la nostra època, en què no tenir temps és signe d’estatus. D’una altra banda, també són nens amb una opinió molt elevada d’ells mateixos, perquè sempre se’ls ha dit que són molt especials, que estan destinats a fer grans coses. Però, moltes vegades aquests fills senten una gran contradicció, perquè no poden fer res si el pare o la mare no els ajuden. Aquesta contradicció crea nens fràgils i insegurs, el que s’ha anomenat la «generació toveta» o, en el món anglosaxó, la «generació floc de neu», nens amb una baixíssima tolerància a la frustració.

—Vostè alerta que aquesta hiperpaternitat s’exerceix més enllà de la infància, arribant fins i tot a la universitat.

—Sí. Els hiperpares han arribat a les aules universitàries. Veiem pares i mares acompanyant els fills a la Selectivitat, portant-los entrepans, bolígrafs o sucs de fruita. I també hi ha pares que van als despatxos dels professors universitaris. El que fa aquest estil de criança, amb la millor de les intencions, és impedir l’adquisició d’autonomia dels fills. I fa tanta por que el fill s’equivoqui o faci alguna cosa malament, que no els deixem caure. Però la vida és «prova-error».

—De quina manera creu que es pot revertir la hiperpaternitat?

—Es pot fer, però costa, perquè estem en un moment en què la societat ens empeny a exercir-la. Si tu no vas amb el teu fill a l’examen de Selectivitat, no seràs tan bona com la mare que sí que hi va. Hi ha molta competència entre pares i una oferta molt gran per fer del teu fill tot el que tu vulguis, el mercat de la hiperpaternitat és hipercapitalista. Però això es pot revertir amb coses tan bàsiques com relaxar-nos, pensar que l’educació no és una cursa d’obstacles, sinó un procés a llarg termini, i que potser morirem abans de veure els fruits de la nostra tasca com a pares o mares. El que hem de fer és ajudar als nostres fills a tenir autonomia, deixant anar a poc a poc, donant-los responsabilitats i confiant en ells. També hem de confiar en nosaltres com a progenitors. Ara hi ha la idea que el fill és el centre de la família, qui decideix i a qui li hem de preguntar tot. Però a les famílies hi ha una jerarquia, i som els pares els que hem de posar els límits en la vida familiar i l’educació. Amb límits i afecte assegurem un bon futur per als nostres fills.