«No em sento poeta, escric perquè em sento obligat a fer-ho»

Els records i la inspiració d’Enrique Villagrasa (1957, Burbáguena) naveguen entre la «bellesa blava» del seu mar de Tarragona i el «silenci» i les vinyes de Burbáguena, el seu poble natal de Terol. El periodista presentava ahir Queda tu sombra (La rama dorada), el seu últim llibre de poemes que engrandeixen la llista de la vintena de publicacions. El llibre és «més passat que present» i és una mirada, sobretot, als records d’infància entre els veïns aragonesos. «M’inspiro en tot el que veig al meu voltant», explica Villagrasa, que quan escriu desconnecta per complet. «Estic fora de mi, en un altre món, com si algú m’adduís», observa. «A través del primer vers em deixo anar», explica. Aquest tarragoní va arribar a la ciutat amb 23 anys, després de finalitzar els estudis universitaris.

Els seus referents són Quevedo i Lorca. Després va descobrir Juan Ramón Jiménez, tot i que Poeta a Nova York el segueix fascinant. A través dels seus poemes, assegura que fa «un ús del llenguatge per desxifrar les entranyes de la poesia». Aquest lector de poesia, que reivindica els poetes tarragonins, sense incloure’s en la llista. «No em sento poeta. Quan tinc una idea em sento obligat a escriure-la», conclou.