«Em documento molt, però escric deixant que flueixi la imaginació»

—La seva novel·la, que està basada en fets reals, ens relata la recerca del pare per part d’un home, en Mateu, nascut a Caldes de Malavella després de l’estada d’un batalló de mariners italians que s’hi refugien en plena Segona Guerra Mundial. Com li arriba, aquesta història?

—Durant un club de lectura a Caldes. Un home em va preguntar si m’agradaria conèixer la història de mil mariners italians que, l’any 44, es van refugiar al poble. Aquell home estava molt ben documentat, perquè era el jutge de pau de Caldes, a més de ser un historiador aficionat. Em vaig enamorar de la història, i em va atrapar encara més quan em va explicar que l’estada dels mariners havia acabat amb tres matrimonis formals, però que la rumorologia deia que al poble hi havia un rastre molt més ampli d’aquesta estada en forma del que llavors es deien «fills il·legítims». Em va voler presentar una persona que, ja de gran, havia decidit buscar el seu pare. Ens vam conèixer i em va explicar la seva vida, ajudant-me a construir el personatge central de l’obra.

—Estem parlant d’en Mateu, fill de la Joana, una dona de Caldes que l’any 44 fa amistat amb Ciro, un dels italians. Com va ser la seva vida al poble?

—En Mateu és el tercer de cinc germans, i es cria a la casa més pobra de Caldes, ell diu que eren la púrria del poble. A casa hi havia crits i violència, però des de petit sempre s’havia sentit diferent. Amb deu anys es posa a treballar, amb onze té dues feines i els botiguers del poble l’empaiten perquè pagui els deutes del pare i els germans. I al cap de poc, s’adona que no només se sent diferent, sinó que també ho és, perquè sent els comentaris de les dones del poble, que diuen ‘Mira que trempat que ens ha sortit l’italianet’. Això no l’amoïna gaire, la seva principal preocupació és deixar enrere els crits i la misèria, i ho aconsegueix, treballa i prospera i acaba convertit en un dels homes més acomodats de Caldes. Fins que un dia una veïna li ensenya una fotografia a la seva dona. A la foto s’hi veu un equip de futbol de mariners italians a Caldes l’any 1944, i al mig hi ha un jove que s’assembla al Mateu. Ella s’endú la foto a casa i li ensenya. En Mateu queda xocat, però no en vol saber res. Fins que mor la seva mare, i llavors decideix començar a buscar el pare a partir d’aquella fotografia.

—La recerca del pare, que és la recerca de la pròpia identitat, plana sobre tota la història.

—Sí, quan en Mateu resol les qüestions materials, s’adona que té un trencaclosques per completar. Veu les filles i les nétes, però quan mira enrere li falta alguna cosa, i això el porta a pensar que sense un passat clar no hi ha futur. La recerca no és tant per saber si el pare era italià o rus, sinó per saber qui era, com era, què sentia, i fins i tot si ell és fill d’una aventura o d’un enamorament apassionat. El Ciro, el mariner italià que podria ser el seu pare, també es va trobar dubtant entre si la família real era la dels amics o la família de sang. Es tracta no sols de trobar la teva identitat, sinó també de veure qui són els teus, i si al final acabes tornant a la família de sang o bé són més importants les persones que t’acompanyen en cada moment. Jo penso que són realitats successives, en un moment donat els més importants són els de fora, però sempre acabes tornant a la família, perquè facis el que facis, mai falla.

—La novel·la també és una història d’amor i tendresa entre dues persones que es troben en unes circumstàncies impossibles, la Joana i el Ciro. I tots dos en són molt conscients.

—L’he volgut plantejar així perquè, en aquella època, la Joana és una perdedora de la guerra. No per raons ideològiques, sinó per raons de gènere. Sap que, com a dona, no té cap possibilitat de refer-se d’un matrimoni equivocat amb un bosquetà violent. També és una perdedora de guerra per raons de classe, és molt pobra, i per molt que treballi no podrà sortir de la misèria. No s’atreveix ni a somiar, tot el que té són uns clavells de poeta que planta a dins de llaunes d’olives. El Ciro la tracta diferent, la respecta, és educat i li canta cançons. Tot allò la trasbalsa, i tot i que no somia que marxarà, fa un viatge interior i descobreix que hauria pogut ser diferent, i de fet durant unes setmanes es veu diferent.

—Al seu llibre ficció i realitat es van encavalcant. En quin moment el periodista deixava pas a l’escriptor, i viceversa?

—No he fet un llibre d’història ni una novel·la històrica. He fet un treball d’investigació i m’he documentat molt, he viatjat a Itàlia i he conegut supervivents del vaixell dels mariners italians. Però quan em poso a escriure ho aparco tot, he paït la documentació i faig servir només el que m’ha quedat en la memòria. Escric coses que han passat o que haurien pogut passar, que estiguin molt ben documentades, però deixant que la imaginació flueixi al servei de la construcció dels personatges i les passions humanes, que és el que m’interessa descriure.