«Em va dir que em mataria i em prendria el meu fill»

L’Anna (nom fictici) va conviure amb el seu maltractador un any i mig. Al principi pensava que només era «gelosia». Els episodis del control que exercia sobre ella es van anar succeint. «Amb qui parles? A on vas?», li preguntava la seva parella. Quan la «gelosia» es va convertir en una amenaça, l’Anna, de 44 anys, es va decidir a denunciar la seva situació a la policia. Els Serveis Socials municipals van acollir-la a un pis per a víctimes de violència de gènere durant un any. Avui, l’Anna, mare de dos nens (18 mesos i 4 anys) refà la seva vida en un nou habitatge, gràcies a una nova feina com a cuidadora, després de rebre l’orientació formativa dels treballadors socials. És un rostre més de la violència de gènere, una de les 9.068 dones que el 2017 va viure a Catalunya una situació de violència masclista, segons l’Observatori d’Igualtat de Gènere (OIG).

—Quan va començar a notar alguna cosa estranya?

—Quan estava embarassada de vuit mesos, ell va marxar a València per buscar feina. Des d’allà em comença a dir coses que no venen al cas. Em preguntava si estava amb un altre home, si hi havia una altra persona a la meva vida. No pensava en cap altre home, pensava en el futur que tindríem amb un nen al ventre. Jo no volia un altre nen, però el vam tenir. Ara té 19 mesos. Tenir fills és el millor que hi ha al món.

—Què li deia?

—Em va amenaçar amb què vindria, em mataria i em prendria el nen. No sé què li va passar pel cap. Estava malalt de la gelosia que tenia. Mai li va agradar que em veiés o parés amb un home que no fos ell.

—Era conscient de la situació?

—Bé, veia que era una mica gelós, però realment estava malalt de gelosia. Mai vam tenir una baralla forta ni em va posar la mà al damunt. Un dia no vaig respondre a una trucada seva i em va amenaçar. Va ser quan el vaig denunciar.

—Totes les amenaces les feia a través del telèfon?

—Sí, m’enviava missatges. Quan el vaig denunciar, va venir aquí i es va celebrar el judici ràpid. El jutge va dictar una ordre d’allunyament de 500 metres durant un any i quatre mesos i el va condemnar a 36 dies fent treball amb la comunitat. Ja s’ha acabat. Em deia que no tenia dret a impedir que veiés el nen. No li ho impedia, però volia que se n’adonés del que m’estava dient. Sort que va corroborar als jutjats que m’havia dit tot això.

—Hauria volgut que l’ordre d’allunyament s’hagués allargat més temps?

—No em va molestar, tampoc ha fet res per conèixer el seu fill. No m’ha buscat ni res.

—Quant va durar el control a través del mòbil?

—Sempre em preguntava amb qui parlava. Va anar a poc a poc. No em deixava ni parlar per telèfon. No entenia com podia ser tan gelós.

—Recorda altres episodis de control?

—Un cop van venir amics a casa. Estàvem prenent cafè i un noi em va tocar la cama i ell estava mirant. Quan van marxar em va preguntar què passava i li vaig dir que res, que només se li havia escapat la mà i m’havia tocat la cama. Em va muntar un bon enrenou. Jo no ho entenia, estàvem entre amics, no passava res. Un altre dia es va queixar perquè vaig anar a casa d’una amiga a Constantí i em va dir que el deixava sol. «També estàs gelós de la meva amiga?», li vaig dir. Jo també tinc dret a veure’m amb les meves amigues, com feia ell.

—El maltractament que va patir és psicològic.

—Sí, hi ha molts maltractaments. Potser tenia por a apropar-se a mi i que la policia se li llancés a sobre. Però mira el que ha fet. S’ho ha de ficar al cap, no pot anar dient aquestes coses. Si m’ha passat a mi, li pot passar amb qualsevol dona amb la qual estigui.

—Ho va explicar als seus amics o a la família?

—Li vaig dir a una amiga que em va ajudar moltíssim. Vaig viure a casa seva un temps a Bonavista fins que la propietària del pis li va dir que no volia més persones. Vaig agafar als meus fills i me’n vaig anar. De sobte, em vaig veure al carrer i va ser quan vaig acudir als Serveis Socials de Reus. No sabia on anar i allà tenia amigues.

—Quan va passar tot això?

—Fa dos anys aproximadament. No tinc records d’ell, ara només penso en el futur. Si el pare hagués buscat al seu fill, però no ho ha fet. Si algun dia em demana la custòdia, em negaré. He estat jo qui els he criat.

—Com ho vivien els teus fills?

—El gran de quatre anys em preguntava si ell havia marxat. No sabia què dir-li. Va arribar un punt en què va deixar de preguntar. A vegades em veia plorar perquè em venien records i em preguntava per què plorava. Ara he conegut a una altra parella. No he tancat les portes a ningú, però espero que aquest cop no em surti malament.

—Li va costar reconèixer que era víctima de violència de gènere?

—Una mica, però ho vaig acceptar. Hi ha casos molt pitjors que el meu, dones que han matat.

—Què li diria a una dona que comença a patir la seva situació?

—Si hi ha indicis de maltractament que denunciï perquè, així, s’acaben. Ara tinc un treball nou, una casa nova i sóc molt feliç gràcies a Déu.