«Si no fos necessari, vital, perquè m'hi va la vida, no escriuria poesia»

—Un periodista que escriu poesia. Són dues maneres molt diferents de relacionar-se amb la paraula.

—El llenguatge periodístic el fem servir per fer de notaris de la realitat, mentre que el poètic aprofundeix en allò que vols expressar. El llenguatge periodístic només té una lectura, però en la poesia el lector hi pot trobar coses que tu, sense voler-ho, has dit. Quan faig de periodista tinc una manera de mirar el món, i tinc molt clar quan estic fent una cosa o una altra. A més, crec que només soc poeta quan escric poesia o llegeixo poesia. De totes maneres, amb la poesia no voy, que me llevan.

—Escriu poesia perquè el domina la necessitat d’escriure?

—Si no fos necessari, vital, perquè m’hi va la vida, no escriuria. Escric per pura necessitat. Recordo una matinada a Burbáguena, Terol. Un fred de nassos, calefacció apagada, cinc de la matinada, madrugada gravitante. Li estava donant voltes i em vaig haver d’aixecar i escriure. Després ja va estar, i me’n vaig tornar al llit. M’exigeix escriure, si no, no ho faria. Tant de bo pogués no fer-ho, viuria millor.

—Ha esmentat Burbáguena, una referència molt present en la seva obra, igual que el riu Jiloca, escenaris de la seva infantesa.

—Quan tenia vuit anys vaig llegir El Quixot per primera vegada, i tot ho feia meu a través del que veia al poble. El Jiloca, les muntanyes, els horts, les persones… D’altra banda, el riu Jiloca és com el meu baptisme, allò que em dona la vida. Després vaig venir a Tarragona i em vaig trobar amb el Mediterrani, però de fet és la continuïtat, l’aigua que corre.

—La nostàlgia és un dels principals elements dels quals s’alimenta la seva poesia?

—No és nostàlgia. És com mirar un quadre en diferents moments, i anar descobrint-hi coses. D’altra banda, m’agrada escriure d’allò que conec, que m’envolta i m’és proper.

—Va començar a escriure de molt jove.

—Quan era petit no escrivia, el que m’agradava era dibuixar, inventar escenes. La poesia la tenia al cap, però va arribar un moment que la memòria no va donar per a més, i vaig començar a escriure en papers. Quan tenia vint-i-tres anys la meva germana Pilar em va animar a presentar-me a un concurs per a menors de vint-i-cinc, i vaig quedar finalista. Però sempre he sigut molt dropo, m’agradava més dibuixar.

—A la maduresa es pot parlar de la vida amb més autoritat que quan s’és jove?

—Penso que fem una mirada diferent en cada moment.

—I com és, en aquest moment, la seva mirada?

—És una mirada de passota. Des de la talaia dels meus seixanta-dos anys, penso en com és possible que tinguem tanta pressa per fer coses que no porten enlloc. Per què no podem aprendre dels grecs: xerrar, passejar… Algú ha de treballar, és clar, però en aquesta vida sempre és millor ser patrici que esclau. M’agradaria que la meva mirada d’ara no fos tan pessimista. Pessimista realista. No és que ho tingui tot vist, però si demà desaparegués, no passaria absolutament res, no em sentiria ni bé ni malament. Que és el Dia Mundial de la Poesia? Molt bé, i?

També estic molt en dique seco. Acabo de publicar aquest llibre i he corregit segones galerades d’un altre, La poesía sabe esperar, i crec que allà hi dono la resta i ja deixo d’escriure.

—Costa de creure’l.

—A casa també m’ho diuen. Potser és que a hores d’ara tinc la mirada viciada. No viciosa, tant de bo fos viciosa.

—Ha començat a treballar com a editor en la col·lecció Rayo azul, de l’editorial Huerga & Fierro. Què diria a algú que vulgui iniciar-se en la lectura de la poesia?

—Que llegeixi molt, fins que les neurones li ballin. Que s’hi acosti de la manera més senzilla possible, i que sàpiga que no tothom pot pujar l’Everest, encara que tothom camina. Però si et poses a fer el camí, alguna cosa hi trobaràs.