«Soc un escriptor que ha fet de músic durant trenta-cinc anys»

—Com l’he de presentar?

—Com un escriptor que ha fet de músic durant trenta-cinc anys, o com un músic que dissimulava que volia ser escriptor.

—A dia d’avui se sent més escriptor que músic?

—Sempre m’he sentit més escriptor que músic. Vaig començar amb la música perquè escrivia. Una gent de Girona es van ajuntar i volien algú que els escrivís les lletres de les cançons, i em van venir a buscar perquè havia estudiat Periodisme, col·laborava amb alguna revista i amb uns companys teníem un fanzín. Vaig escriure diverses lletres i al final em vaig quedar com a cantant de la banda. Vaig estudiar Periodisme perquè pensava que així podria escriure. També vaig fer interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, perquè com a gran tímid que sóc, necessitava el repte de pujar a l’escenari. Però sempre vaig fer teatre de text, la paraula era el meu lloc i el meu espai. A Girona, durant la infantesa i la joventut, vaig estar vivint a damunt de la llibreria del meu oncle, la llibreria Geli. Amb ell hi tenia molt bona sintonia i al llarg de la vida em va fer una mena de guia de lectura, sense ser-ne jo conscient. L’olor de llibres era l’olor de casa. Mai he deixat d’escriure, però ser escriptor em semblava molt pretensiós, havent-hi llibres tan immensos.

—Per què ha decidit fer justament ara el pas?

—Perquè ara em sento preparat per fer-ho. Sempre havia dit que per escriure abans havia de viure, era la meva excusa. Volia tenir un bagatge i una mirada el més rica possible. Em va semblar que els cinquanta anys eren una frontera versemblant, i quan vaig arribar a aquesta edat va sonar un despertador intern.

—I com ha estat aquesta experiència? Ha pogut gaudir-ne?

—Va ser un encert. He disfrutat moltíssim. Tant, que em costa trobar alguna altra cosa amb què hagi gaudit tant.

—Ni tan sols amb tot el que li ha donat la música?

—No és comparable. Amb la música comparteixes des del primer moment, però escriure és un acte de solitud molt bèstia. Només t’acompanyen els personatges, i hi acabes establint una relació molt potent. Escriure no és comparable amb res. Però també és perillós, perquè acaba sent obsessiu, hi estàs tan bé que no tens ganes de tornar a la realitat. També ho entenc com una possibilitat de viure dues vegades, la ficció pot acabar sent més lliure i interessant que la realitat.

—Entre el cel i la terra se’ns ha presentat com una història d’amor.

—Jo ho plantejaria com un cant a la llibertat d’uns personatges que van més enllà dels límits i que no es mouen en les convencions. És possible estimar de moltes maneres i estimar alhora. El protagonista de la novel·la decideix no ser el que li tocaria, sinó venir a Barcelona i viure el seu somni. Allà hi coneixerà dues dones, la Neus i l’Àngels, que representen dues formes d’estimar. Això els marcarà a tots tres, i hauran d’afrontar una vida i un model de família que segurament no és el que s’havien proposat. Després, una segona generació, la del Bru i la Clara, anirà més enllà. Quines són les formes de l’amor i els seus límits? Fins on som capaços d’eixamplar aquests límits pel que fa a la vida, l’amor i la pròpia llibertat? Tot això també és present en els referents literaris de la història, començant per Feuilles d’herbe de Walt Whitman, que marca aquest relat, i que és un trencament amb la poesia clàssica, un cant a la llibertat sense reserves.

—Hi trobem també nombrosos referents musicals, que configuren gairebé una playlist per escoltar en paral·lel a la lectura. Com va fer la tria?

—La música m’ajuda a explicar els personatges, el seu moment interior i la seva mirada. En la tria hi ha una intenció, les referències clàssiques són de músics que van trencar, van exercir la seva llibertat i li van demanar el màxim. El mateix passa amb les peces de jazz. Hi ha molta cura a l’hora de triar cada cançó, quina edició o quina versió sona. Després, també hi ha una certa reivindicació: vivim en una societat en què, per aprendre el llenguatge musical, hem d’abandonar l’escola. Per què la música està menys valorada que altres disciplines artístiques? Em rebel·lo i la faig protagonista.

—Els fets històrics són un altre fil de la trama.

—També és premeditat. Tenia la voluntat d’explicar la història des de la mirada dels protagonistes. Això es va ajuntar amb la consciència d’estar vivint un moment històric brutal, perquè vaig començar a escriure poc abans de l’1 d’octubre. Volia fer dialogar el lector des del seu present, amb aquesta càrrega històrica tan potent, amb el passat més recent. Per exemple, no és casual que la història comenci poc després de la Vaga de tramvies del 51, la primera gran revolta popular que planta cara al franquisme i que no neix d’un lideratge polític, sinó que ve de baix, i que casa molt amb el present, en què es vol escapçar líders i governs sense adonar-se que la base, el motor, és el poble.