«Faltava de tot, hi havia el caldo de cultiu perfecte perquè el boicot triomfés»

El 28 de març de 1974 els antiavalots, més coneguts com els grisos, van prendre Bonavista. Dies abanslsats pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), els veïns es van rebel·lar contra la pujada del 25% del preu de l’autobús. Durant més de 10 dies, el barri sencer es va mobilitzar mitjançant un boicot generalitzat contra l’autobús que va obligar a la companyia Gasol a cedir, en part, a les exigències veïnals.

Entre els totxos d’una casa a mig construir, com la de centenars de veïns que aleshores aixecaven amb les seves mans els seus habitatges, un petit grup de comunistes es reunien per primer cop per decidir les accions a prendre. Els piquets informatius a la parada del bus de Bonavista, i després a la resta de Tarragona, va desencadenar en poques hores en una vaga de caire ideològic contra un règim que començava a agonitzar.

Gonzalo Quirós, 74 anys, recorda bé l’inici de la protesta. «Cinc agents van arribar al carrer vint i alguns activistes van començar a barallar-se amb ells quan van intentar emportar-se a alguns dels joves als furgons policials», explica. Al costat del PSUC, també va tenir un paper rellevant Plataformas Anticapitalistas. Al segon dia, els primers autobusos carregats d’antiavalots arribaven a Bonavista. «Hi hauria entre 150 i 200. El carrer vint-i-u era una desfilada», relata Quirós, un dels impulsors, juntament amb el comunista José Arjona, d’aquella mobilització històrica que va mobilitzar antiavalots de Tortosa, Logroño i Valladolid.

Els anys 70 Bonavista era un barri en construcció i les carències eren absolutes entre els centenars d’immigrants andalusos –molts de Córdoba i Jaén– que venien a treballar a la ciutat. «No teníem consultori mèdic, ni escola i l’enllumenat era molt dolent i molts carrers estaven sense asfaltar», apunta Salvador Caamaño (63 anys), també membre del PSUC. Els lligams familiars i un entorn «on faltava de tot» van propiciar el «caldo de cultiu» ideal perquè triomfés el boicot, que denunciava l’augment de 4,5 a 5,5 pessetes del preu del tiquet.

Juntament amb l’Associació de Veïns de Bonavista, una de les més actives de la ciutat, la protesta va estar coordinada en tot moment per un PSUC que, al barri, va tenir 300 afiliats. Els comunistes volien utilitzar el conflicte per reforçar-se i «erosionar» un règim «que ja estava bastant tocat». Era una gran oportunitat, reconeix Caamaño, per fer «propaganda política». En les primeres eleccions democràtiques de 1977, el PSUC recollia al barri el 64% dels vots.

Mentre els autobusos circulaven buits de Tarragona a Bonavista, els veïns s’organitzaven en cotxes particulars per traslladar-se a la ciutat i seguir amb les gestions del dia a dia.

En el seu llibre Bonavista, una biografia Social, Federico Bardají explica que la vaga d’autobusos «va ser tota una fita de la història del moviment ciutadà de Tarragona, Catalunya i Espanya». La tensió de la protesta va provocar que el governador civil permetés una assemblea –en la que van assistir unes 3.000 persones– per intentar acabar amb el boicot. «Uns 400 policies ocupaven literalment el barri, vigilaven les parades i irrompien als bars, colpejant a tort i a dret», escriu l’historiador.

Suport de l’església

Quirós recorda el paper actiu de Faustiño Arnal, el mossèn de l’església, i els dos mossens joves «molt compromesos». La Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), presidida per Domingo Caamaño, «va afavorir que l’església jugués aquell paper», explica el fill de Caamaño. La policia, fins i tot, va autoritzar al sacerdot a fer de mediador amb el governador civil perquè els veïns sortissin de l’església sense incidents després de sis hores tancats a l’interior.

En una última assamblea a l’Hospital Joan XXIII, el PSUC va desconvocar la vaga, després d’aconseguir que la pujada del preu del bus es quedés en les 5 pessetes, el duro. En una Tarragona «on pràcticament no es movia res», Caamaño explica que van acudir joves a la protesta «amb la idea de fer la revolució». Francisco Soria (74 anys) assenyala que, a partir d’aquella mobilització, el nombre de parades d’autobús va proliferar. Bardají escriu que de forma paral·lela van sorgir altres boicots als autobusos a Sabadell i Terrassa, «tot i que no van adquirir el caràcter de vaga general que va revestir a Bonavista». Francisco Hornero, de 76 anys, destaca el paper dels «companys que venien organitzats des de França» i que vivien al país veí, per entendre l’èxit del boicot. Amb el seu 600, Hornero, responsable de la capacitat financera de 25 activistes comunistes que, com ell, operaven en la clandestinitatque obligava la lluita antifranquista, es va dedicar a portar els veïns del seu lloc de treball a casa seva.