«Com que les llegendes urbanes van circulant, tots en som una mica coautors»

—L’amic d’un amic d’un amic diu que coneix una parella que, poc abans de l’11 de setembre de 2001, estaven a Nova York i van veure com a un home d’aspecte àrab li va caure la cartera a terra. Li van retornar i aquest, en agraïment, els va avisar que marxessin de la ciutat per la seva pròpia seguretat. Com es genera una llegenda urbana com aquesta?

—Aquesta història reflecteix molt bé el sentit del llibre. Tracta un tema actual, els atemptats terroristes, i el fet que ens sentim indefensos davant la possibilitat que ens pugui tocar el rebre. Aquests relats s’expliquen amb una funció determinada, que és posar sobre la taula l’existència de qüestions com aquestes, i actuen com a mecanisme de defensa o supervivència, perquè d’alguna manera et diuen que te’n pots escapar.

—Quines característiques comunes tenen les llegendes urbanes?

—Sempre són històries sorprenents, amb algun element extraordinari. El final de vegades és en clau d’humor i de vegades és d’intriga o suspens, fins i tot de por. Però sempre tenen en comú que parlen de temes dels nostres dies, que tenim al voltant i que ens afecten d’una manera o altra. I com que són temes que ens preocupen, en parlem i, per això, aquestes històries van circulant. A més, van canviant a mesura que s’expliquen i, per tant, estan vives, les anem adaptant. Són com un repertori de recursos que posem en funcionament en el moment que ens fan falta. De vegades, en funció de les edats de la vida, del lloc on treballem o del circuit on ens movem. Recordo que, quan tenia els fills petits, m’havien explicat històries relacionades amb raptes de nens o cangurs que no eren de prou confiança, històries que alerten sobre aquests perills i actuen de manera preventiva. Sempre és millor una bona història que una recomanació feta a títol informatiu, perquè la literatura té un impacte que pots recordar quan hagis de prendre una decisió.

—Les llegendes urbanes tenen una base real?

—Com que aquestes històries s’expliquen amb aquest to de versemblança, amb elements que els donen veracitat, potser les llegim i pensem que són reals. Però les llegendes urbanes no són una crònica periodística d’uns fets reals i documentats, sinó ficció. Ara, la ficció tampoc no neix del no-res, els autors que fan literatura de creació també es basen en fets reals, sensacions, experiències i coses que els han explicat. Després, ells ho reelaboren. Amb això passa una mica el mateix, hi pot haver una base real: es rapten criatures, per exemple, però la història concreta, explicada d’aquella manera, és ficció. Després, les llegendes urbanes les trobem explicades amb variants. No sabem d’on han sortit, qui va ser el primer d’explicar-les, però com que tenen èxit i van circulant, tots en som una mica coautors, perquè les anem reelaborant.

—Quins elements fan que una llegenda urbana tingui èxit?

—D’una banda, la temàtica. Ha de tractar sobre qüestions presents en aquest moment en la societat. Algunes temàtiques són de més llarga durada que altres, com a la mort o les malalties. Després, la manera com està creada la història. És a dir, els recursos que la fan atractiva, com el suspens, o algun element enginyós que ens causi sorpresa. També hi ha altres mecanismes, com per exemple l’amplificació, que fa que exagerem les coses i en fem una hipèrbole. Per exemple, la llegenda de l’actriu a qui li exploten les pròtesis de silicona en un avió. Això, d’entrada, és científicament qüestionable. Però el que també interessa d’aquesta història és que, avui dia, en què està tan de moda la cirurgia estètica, ens posa en alerta sobre el fet que ficar-nos un implant al cos vol dir tenir un objecte estrany que ens pot causar problemes. Un altre mecanisme que funciona molt bé és el desplaçament, traslladar el fet a un altre context i circumstàncies. I, finalment, també és clau una certa justícia poètica. La trobem per exemple en la història del lladre que estira la bossa a una senyora gran i, quan l’obre, s’hi troba un gat mort, perquè la dona anava a llençar-lo a les escombraries.

—Com ha estat el treball de recollida i anàlisi de les llegendes que integren el llibre?

—M’he basat molt en la documentació que tenim a l’Arxiu de Folklore del departament de Filologia Catalana, on van a parar els resultats de la recerca del departament, així com dels treballs de recerca dels nostres estudiants. Tot això m’ha servit com a base. A partir de la consulta del material recollit entre el 2002 i el 2015, he fet un redactat de cada llegenda que integra tots els elements de la història, sense ser una versió en concret. Després en faig una anàlisi i un estudi comparatiu i interpretatiu. Finalment, incloc un apartat de documentació amb el número que la llegenda té assignat a l’Arxiu de Folklore i referències a llibres especialitzats que contenen versions recollides en altres contextos i països.