«Al principi 'Desatadas' era més seriosa, però el públic volia humor, humor i humor»

—Què és Desatadas?

—És una obra meravellosa. Som tres actrius a dalt de l’escenari, interpretant diversos personatges que s’identifiquen amb personalitats que trobem en la societat, i que ens parlen de la mentida, l’odi, la rancúnia, la gelosia… Tot, però, en clau d’humor. Al començament la història era una mica més seriosa, però la gent volia humor, humor i humor, així que ara durant una hora i tres quarts la gent no para de riure. A més, és una obra amb la qual totes les generacions s’identifiquen, des de les xavales més joves fins a les més grans.

—És una obra de dones, sobre dones, i per a dones?

—No, és una comèdia feta per dones però que també fa riure molt als homes, perquè és fàcil que hi identifiquin a la seva cap, la seva veïna o la seva germana. Expliquem coses que passen a tothom, però la majoria ho amaguem. Moltes vegades diem ‘mira aquella, que envejosa que és…’, i resulta que al final els envejosos som nosaltres.

—L’acció passa en un centre de salut mental. La línia que separa la normalitat del desequilibri és tan fina que tots som susceptibles de depassar-la, en el dia a dia?

—Jo crec que no hi ha ningú que estigui bé del tot. Qui no té una inseguretat, té una por. La infància i l’adolescència ens marquen molt, i també els nostres pares, que a la vegada van estar influïts pels seus. Però estem per riure una mica de tot això.

—Comparteix escenari amb dues actrius més, no tan conegudes pel gran públic. Qui són?

—Natalie Pinot és una canadenca que és una ‘crac’. Ha estat professora i ha fet classe a companys meus. Treballa molt bé la comèdia des del drama, que al final és el que fem, fer comèdia de les situacions dramàtiques. És el que passa també la sèrie La que se avecina, per exemple, on interpreto a la Chusa, que és una ionqui que només busca que l’estimin. Ella, però, ho porta tot al drama, i del drama surt l’humor. Després, a Desatadas també hi ha l’Esther Rivas, una actriu meravellosa que també treballa molt bé la comèdia. En aquest país hi ha molts actors i actrius molt bons que no han tingut la mateixa sort que vaig tenir jo, que vaig anar a un programa de televisió a explicar quatre acudits, em vaig fer famosa i se’m van obrir moltes portes.

—Vostè fa de presentadora i també d’actriu a la televisió, però sembla que al teatre és on disfruta més.

—Quan parlem del teatre tots diem el mateix, i això deu ser per alguna cosa. El teatre connecta directament amb el públic, no hi ha un regidor ni un realitzador, ningú diu quan s’ha d’aplaudir o de riure. El públic paga una entrada i et reclama un treball. I des del minut zero ja veus si els agrades o no. Jo, a l’escenari, soc tremendament feliç. Però a la tele també, perquè tinc una cosa que no sé si serà bona o dolenta, i és que no em poso nerviosa i soc molt incorrecta, improviso, i deixo anar les coses. De vegades surt bé, i de vegades malament. Però s’ha de ser valent.

—Simultaniejant el teatre amb la presentació del programa Sálvame i amb el rodatge a la popular sèrie La que se avecina no em surten els números. Ja té prou hores, el seu dia, per fer tot això?

—A més d’això faig moltíssimes coses més en la meva vida privada, ara he obert una botiga de roba a Zahara de los Atunes i he viatjat a Italia i a París a comprar. Com que soc molt feliç amb el que faig, no em canso. Sí que de vegades m’esgoto físicament, però llavors dormo i em sento com nova, o m’assec al sofà i em miro un parell d’episodis de Joc de trons. El que ens esgota són les coses que en no ens fan feliços, el meu consell per a la gent és que trenquin les seves cadenes i que no tinguin por dels canvis.