«Anar a l'Àsia ha estat una de les millors decisions de la meva vida»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Des que em vaig graduar no sabia quin camí triar, sabia que volia dedicar-me a alguna cosa relacionada amb els idiomes. Sempre m’ha agradat explorar el món i, ja que estava una mica perduda, vaig decidir anar a Rio de Janeiro, Brasil, per a fer un voluntariat com a professora d’anglès, allà em vaig adonar que m’agradava molt treballar amb nens i ensenyar aquesta llengua que sempre m’ha apassionat.

—Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—M’encanten els reptes i sortir de la meva zona de confort, sempre m’ha agradat viure a diferents països i conèixer noves cultures i costums. Mai abans havia estat a Àsia així que quan vaig veure l’oportunitat la vaig agafar, vaig deixar-ho tot i vaig anar a l’aventura, va ser una de les millors decisions de la meva vida.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Quan vaig arribar em va semblar que no sabia fer res en aquest país, no sabia ni travessar el carrer, allà tothom condueix motos i el tràfic és caòtic, gairebé no hi ha voreres i moltes vegades no hi ha passos de zebra o semàfors. Tampoc acostumen a parlar anglès a cap lloc i a vegades és una mica complicat comunicar-se, però a poc a poc estic aprenent més vietnamita.

—El canvi va ser molt sorprenent?

—Sabia que hi hauria un gran canvi, ja que és una cultura totalment diferent, però a poc a poc em vaig anar adaptant. La gent de Vietnam és molt hospitalària i simpàtica, encara que no em pugui comunicar amb ells, m’ajuden quan veuen que estic perduda o se m’ha punxat una roda de la moto, també sempre em somriuen i saluden, tenen molta curiositat pels estrangers.

—Quines són les principals diferències entre Ho Chi Minh i casa seva?

­—A Vietnam el dia comença a les 5 o 6 del matí, alguna vegada he quedat amb amigues vietnamites per anar de compres a les 7 del matí. El tràfic també és molt diferent, no es respecten les normes de conducció, la gent condueix en el sentit que vol i a les motos he vist fins a 5 persones, i sense casc!

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—El més famós de Ho Chi Minh City potser és el Benh Thanh Market, el mercat més gran de la ciutat, allà pots trobar tota mena de roba, souvenirs, menjars, marques d’imitació. I res té un preu fix, tot s’ha de comprar regatejant. Al juliol també es va inaugurar l’edifici més alt del sud-est d’Àsia, de 81 plantes, la ciutat s’està tornant molt cosmopolita.

—Què destacaria de la manera de treballar del Vietnam? Les conductes són similars o diferents de les de l’Estat espanyol?

—Allà tot està obert els diumenges i molts negocis no descansen cap dia. Molta gent té un street food stand propi i a vegades els veig oberts de 6 del matí a 10 de la nit. També es poden trobar molts conductors de moto-taxi fent la migdiada a sobre dels seus vehicles. Però com a professora, crec que és més semblant a Espanya, excepte que també treballem dissabtes i diumenges, perquè moltes escoles d’idiomes estan obertes.

—Ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Com a anècdota curiosa, puc explicar per exemple quan un dia estava ensenyant les parts del cos en anglès i tenia un dibuix d’uns ulls blaus per a ensenyar-los la paraula eyes, quan els hi vaig ensenyar als alumnes, tots van començar a riure i em van dir que els ulls eren blaus, que no podien ser blaus, només negres. Jo els hi vaig explicar que al meu país hi ha gent amb ulls blaus i es van quedar bocabadats. Són petits detalls així que em fan veure el diferent que és la vida a altres països i que no tot el que fem al nostre país és normal arreu del món. Per aquestes coses és per les que m’encanta viatjar i viure amb noves cultures.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—A part de la família i els amics, el que més trobo a faltar és el menjar d’Europa. Allà els productes i els sabors són molt diferents i em puc passar hores al supermercat intentant esbrinar que és cada cosa, però la neu és bastant bonica.

—Quin costum del Vietnam s’emportaria cap a Catalunya?

—Menjar amb bastonets. Mai se m’havia donat molt bé però ara ho veig molt útil, fins i tot els utilitzo per cuinar. També m’agrada el costum de deixar les sabates a fora de casa o a l’entrada, ho trobo molt net. I anar en moto a tot arreu, crec que hauré de comprar una quan torni a casa.

­—Té intenció de tornar aviat a casa?

—Tornaré però encara no sé quan, de moment estic molt a gust aquí i ara que estic a Àsia, vull aprofitar a viatjar més pels països del voltant.