«Aquí la gent es pren les coses a un altre ritme, tothom va tranquil»

Anna Esparza Olivar és una tarragonina de 22 anys que se’n va anar a Sao Paulo (Brasil) l’1 de febrer i té previst tornar l’11 de maig. És estudiant de 3r de Teràpia Ocupacional a l’Escola Universitària d’Infermeria i Teràpia Ocupacional de Terrassa (UAB). A l’Hospital Universitari de Sao Paulo hi fa pràctiques, així com també al departament de Psiquiatria de la facultat de Medicina de la Universitat de Sao Paulo.

—Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Vaig pensar que era una oportunitat única de conèixer una cultura diferent de la meva i de sortir de la meva zona de confort. A més a més, la carrera que estudio avui dia per desgràcia no té gaire reconeixement a Catalunya. En canvi, a Sud-amèrica, m’havien comentat que estava més reconeguda, ja que fa més anys que existeix la figura de terapeuta ocupacional en l’àmbit professional i hi ha molta més literatura científica d’aquí que no pas a Espanya.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Vaig pensar: Per què no vas estudiar portuguès més hores?

—Quines són les principals diferències entre Sao Paulo i casa seva?

—Uf, per començar, aquí la gent normalment dina entre les 11 i les 13 h., i sopen al voltant de les 19 h. Visc a una residència d’estudiants on el 90% dels que hi viuen estudien Medicina, els altres Fonoaudiologia i després estem les dues catalanes que estudiem teràpia ocupacional. A més, a la meva planta tots som estudiants d’intercanvi. Pel fet de ser estudiants ningú ha de pagar la residència en la que vivim, així que tinc allotjament gratuït. I tenim bufet lliure per només 2 reals (0,50 euros). Es podria dir que visc en una petita bombolla on tot són facilitats pels estudiants.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

­—Sens dubte l’avinguda Paulista és dels primers llocs on un ha d’anar, especialment els diumenges que és quan es talla el trànsit en tota l’avinguda i la gent posa tot de paradetes diferents pel carrer.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Aquí la gent es pren les coses amb un altre ritme, tothom va tranquil, tot i que hi hagi trànsit, encara que el metro estigui a petar o que al bus estigui tothom dret, no veig mai la gent estressada o perdent els papers, la veritat. I si s’arriba tard a la feina, no s’acaba el món. He de dir que pel que fa al tracte amb la gent, realment tothom és extremadament amable i afectuós o, com aquí li diuen: fofo.

­—Des que va arribar ha viscut quelcom que no s’hagués imaginat mai?

—Abans de marxar de casa, tothom em deia que anés amb molt de compte, que la realitat de Brasil no és la mateixa que la nostra, que no tornés mai sola a casa, la veritat és que em van explicar moltes barbaritats. És cert que hi ha molts robatoris, que has d’anar amb compte per quins carrers vas i a quines hores, però, bé, d’altra banda té llocs, costums i maneres de fer tan boniques que tan de bo la imatge que es té a Catalunya de Brasil fos diferent.

­—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—L’açaí, el gelat més deliciós que he tastat mai. En aquest gelat, se li posa per sobre llet condensada, llet en pols i fruita, és super típic d’aquí, allí on vas n’hi ha, ja sigui en llocs ambulants, qualsevol supermercat, geladeries únicament d’açaí... I també l’anomenada tapioka, una espècie de crep molt senzilla de fer que aquí tothom menja, li posen tant dolç com salat. També m’emportaré d’aquí la manera en la que estic sent tractada. He sigut molt ben acollida, s’ajuden molt i crec que és una manera de fer que hauríem d’adoptar.