«Necessitem escoles i instituts dignes, que tothom senti que en forma part»

Teresa Carreté va néixer als Guiamets, al Priorat, i es defineix com «una nena d’escola rural». El Premi Docent de l’Any té l’objectiu de fer un reconeixement públic a la feina dels mestres i professors a Catalunya que, amb la seva tasca, es guanyen l’agraïment i l’estima popular als seus centres, barris i poblacions.

—Ha estat escollida Millor Docent de Catalunya. Com ha rebut aquest reconeixement?

—Estic molt contenta i em sento molt estimada i valorada. Però sempre m’havia sentit així, abans del premi també. Tot plegat va ser una ensarronada dels companys de l’institut, que van presentar la meva candidatura sense que jo ho sabés. Van muntar un vídeo on explicaven qui era i el que havia fet, i van escriure una carta molt bonica explicant els motius pels quals m’havien de donar el premi. També van recollir signatures, i ho van enviar tot. Hi va participar tothom: professors, alumnes, personal del PAS, les dones de la neteja… Jo no ho vaig saber fins que ja estava fet.

—Què creu que els va convèncer, de la seva candidatura?

—En les dues edicions anteriors havien premiat persones amb una trajectòria important. Jo no tinc res de tot això, si fins i tot soc interina… Però el Jordi Sierra em va dir que van veure que tota la gent que va presentar la candidatura estava d’acord en que represento la feina que es fa cada dia, sigui flors i violes, o no. Però jo penso que el premi és un bocinet de tots, així que el 29 de maig anirem tots a buscar-lo a Barcelona.

—El premi li reconeix haver estat impulsora d’un canvi pedagògic que es va iniciar a l’institut el 2014. En què va consistir, aquest canvi?

—La primera vegada que vaig venir a l’institut Camplcar va ser el 2005, a fer una substitució a primer d’ESO. Em vaig trobar que els grups eren homogenis, agrupant els alumnes des dels molt bons fins als que no ho eren tant. Hi vaig tornar al 2006 i després al 2013, i ja m’hi vaig quedar. Llavors la situació havia degenerat molt i va sorgir una nova direcció que va apostar pels grups heterogenis. Vam tenir moltes reticències però va anar molt bé. Després, també vam anar canviant la metodologia, apostant pel treball cooperatiu i els projectes.

—També han destacat la seva labor per la integració de l’alumnat d’orígens i ètnies diferents i a la relació amb les seves famílies.

—Som un centre d’alta complexitat, però aquí hi ha de cabre tothom. I tothom té un nom i un cognom. El conflicte, els problemes de convivència, venen quan no ens coneixem. Tenim una tècnic d’inserció social que ara està de baixa, i em temo que ja no en tindrem abans que s’acabi el curs. Ella es dedica a trucar cada dia a les famílies dels nens que no venen, i gràcies a això hem disminuït l’absentisme, que era un problema molt greu, sobretot amb els alumnes d’ètnia gitana. Amb els àrabs ens passa també que no coneixen el nostre sistema, i alguns pares i mares no coneixen l’idioma. Abans teníem un traductor i ara no el tenim, ens espavilem amb un alumne de batxillerat que ens ajuda. I anem fent així. Però sobretot el que volem és que les famílies vegin l’educació com un valor més, i per això sempre tenim les portes obertes perquè vinguin i vegin el que hi ha.

—Quines lliçons ha après, com a mestre, en aquests anys?

—Lliçons de dignitat i d’humilitat. Necessitem unes escoles i uns instituts dignes. Que tothom se senti que forma part d’un lloc. Si et sents bé i estimat trauràs el millor de tu, i això és el que intentem fer aquí. També he après molta humilitat, i a valorar la sort que tinc de provenir d’una família com la meva. I, finalment també penso que aquesta feina ha de ser vocacional, t’ha d’agradar molt, i potser la manera en què avui s’hi accedeix no és la més encertada. Jo algun dia hauré de fer oposicions, però a mi les oposicions de moment me les estan donant la canalla, les famílies i els companys de l’institut.