«Algunes rutes amb transport públic duren més que volar a Marràqueix»

—Aquest no és un llibre de rutes a l’ús. Quina és la singularitat principal?

—És un llibre amb vint rutes lineals: comences en un poble on has arribat amb transport públic, fas una travessa i acabes en un altre punt on també hi ha transport públic. És a dir, comences en un terme i acabes en un altre, però amb la sensació d’haver recorregut molt de territori.

—El fet de moure’s amb transport públic ha condicionat molt la tria de les rutes?

—Sí, m’he trobat amb rutes que m’hauria agradat fer però el transport públic no hi arriba o, si ho fa, no és en cap de setmana, quan la gent té més disponibilitat per sortir a caminar. Fer aquest treball m’ha servit per veure la realitat del transport públic existent al Camp de Tarragona, però també per veure el territori d’una manera diferent, amb una sensació més gran d’estar fent un viatge, perquè hi ha vegades que, des que agafes el tren o l’autobús, arribes al poble, fas la travessa i tornes amb transport públic, trigues més que agafant un vol i anant a Marràqueix.

—En el pròleg del llibre apunta que el va escriure amb un doble objectiu. Quin era?

—D’una banda, conèixer la realitat del Camp de Tarragona. He intentat fer un mosaic del que és més representatiu, limitat pel fet que hi ha d’haver transport públic. D’altra banda, volia presentar un model més sostenible de caminar, deixant el cotxe.

—Les rutes proposades són per a grans caminadors?

—Hi ha de tot. No hi ha grans ascensos perquè les muntanyes que tenim al Camp de Tarragona no són gaire altes, per tant estem parlant de muntanya mitja i baixa, però quan fas una travessa cal superar serres, barrancs, enfilar turons i després davallar-los… Hi ha rutes que superen els 1.500 metres de desnivell, però en general és per a tota mena de públics. De totes maneres he indicat el grau de dificultat amb una escala de l’1 al 4.

—De totes les sortides, quina li agrada especialment?

—N’hi ha moltes, però potser triaria la que va del Pont d’Armentera fins a Sarral. Ressegueix el riu Gaià travessant la serra de Selmella, passant pel castell de Saburella i visitant Vallespinosa. Comences a l’Alt Camp i acabes a la Conca de Barberà, passant per l’ermita dels Metges i travessant un paisatge força divers, amb un gran contingut històric pels castells del Gaià, i amb unes panoràmiques del litoral tarragoní molt xules. A més, aquesta ruta té la traça històrica de la meva família, que és del Pont d’Armentera. Mon padrí, que era paleta, anava caminant des del Pont a Vallespinosa amb les eines al coll.

—El seu projecte Meskamins té per lema ‘La nova mirada al territori’. Com és aquesta mirada?

—Meskamins barreja les meves diferents formacions i aficions: l’educació física, el periodisme i els viatges. Una part del projecte està enfocada als viatges pel territori, però també hi ha una part més periodística i de serveis a ajuntaments i empreses. Però a diferència del que fan altres empreses que treballen al territori des de fa molts anys i amb productes de molta qualitat, jo no proposo coses a fer, sinó que passo la pilota al client, li pregunto què li ve de gust fer, i jo li ho aconsegueixo.

—Al seu parer, quins creu que són grans els atractius del Camp de Tarragona?

—És un indret on no hi ha grans muntanyes, però sí una gran diversitat. Tenim la sort d’estar regats pel Mediterrani i, per tant, hi ha rieres, rius, barrancs i moltíssima vegetació. Tenim un patrimoni històric ric, amb molts castells i un territori farcit d’ermites. No ens l’acabem ni el coneixem prou, perquè tenim molta tendència a anar cap al Montsant i les Muntanyes de Prades. Però aquí també hi tenim rutes trencacames, i la possibilitat de conèixer-nos a nosaltres i el nostre passat a través dels camins. Recomano a la gent que s’endinsi en el territori perquè hi ha molt bona feina feta amb forma de guies i de cartelleria i és una forma de contribuir a les economies locals.