«A casa meva no es van plantejar mai que jo no pogués ser pilot»

—Vostè va ser pionera dona a pilotar avions comercials a Espanya. A dia d’avui la presència femenina als comandaments dels avions s’ha normalitzat?

—Ara hi ha més dones a l’exèrcit, a les línies aèries, o que construeixen i fan volar avions, però segueixen sent professions complicades. Tot i això, ens hi anem acostant. Ara bé, tampoc no hi ha homes que facin de llevadora, o dones que facin de manobre. És normal que a les dones ens agradin més unes professions que unes altres. Després, també hi ha l’educació que cadascú pugui tenir a casa, i si veus normal poder ser pilot, o no.

—L’accés a la professió no discrimina, però encara hi ha poques dones que exerceixin aquesta professió. On són, les barreres?

—És molt important que a les escoles se sàpiga que les dones podem fer altres professions que no són les estàndard, com l’ensenyament, la medicina, el dret, etc. Aquesta feina és vocacional, i les vocacions sorgeixen tant en els homes com en les dones. Si les dones coneixen la professió i la família els dona suport, llavors potser la triaran.

—El suport de la seva família va ser clau perquè pogués fer realitat el seu desig de volar?

—A casa meva no hi va haver cap problema, en cap moment es van plantejar que jo no pogués ser pilot. Ningú tenia idea de com fer-ho, però em van dir que ‘Endavant’.

—Recorda el moment en què va dir ‘Vull ser pilot’?

—Érem a l’aeroport de Getafe. La meva mare tenia una empresa de senyalització d’aeroports i pintava les línies de les pistes d’aterratge. Allà veia aterrar i enlairar avions contínuament i allò em semblava estupendíssim, així que vaig decidir que jo havia de volar. Quan vaig acabar l’escola, vaig decidir que seria pilot. I així va anar tot.

—Va ser fàcil trobar una companyia que apostés per vostè?

—Spantax em va telefonar per preguntar-me quan podria començar a treballar. Això va ser una sort, però també era un moment en què feien falta pilots. Vaig estar al lloc oportú en el moment oportú.

—Quan va començar a treballar era conscient d’estar obrir un camí que després seguirien altres dones?

—No, no en tenia ni idea, però les dones que després es van fer pilot és perquè em van veure. Per això soc l’àvia de tots [riu].

—Un dels grans reptes de la seva professió és la conciliació familiar. Vostè ha sigut pilot i mare, demostrant que la conciliació en el cas de les dones pilot és complicada però no impossible.

—L’únic interessant que he fet a la meva vida és tenir fills. Tenir fills sempre és complicat, per això cal tenir una estructura que funcioni i que tothom hi estigui d’acord. També penso que les mares hauríem de desaparèixer a una certa edat, perquè els fills prenguin consciència que han de fer-se responsables. En aquest sentit, les dones encara hem de fer molta labor.

—És membre del grup Aviadoras, que busca donar visibilitat a les dones en el món de l’aviació. De quina manera ho treballen?

—Per exemple anant a les escoles a parlar de la professió. S’hi presenten homes i dones vestits d’uniforme, i els joves es queden clavats, perquè comproven que no hi ha cap diferència. També són presents a tots els grups i fòrums internacionals sobre aviació, treballant com a mules. Ben aviat veurem el resultat de tota aquesta feina.

—L’any 2006 es va jubilar. Ha tornat a pilotar avions, des de llavors?

—No, i no ho trobo a faltar. Penso que les dones tenim un avantatge respecte als homes quan ens jubilem, i és que tenim altres facetes de la vida per fer coses. Els homes, en canvi, s’enganxen molt a l’aviació, tinc col·legues que hi segueixen estant molt aferrats, no se saben alliberar. Jo, ara, faig el que em dona la gana, estic com ‘El coche fantástico’, d’un lloc a l’altre veient el que és important a la vida.