«He vist que, musicalment, els nens i jo connectem fàcil»

—Arriba a Tarragona en una gira que li porta a sales i festivals de tot Espanya i també a l’altra banda de l’Atlàntic. Havia actuat alguna vegada per a un públic familiar? El condiciona d’alguna manera?

—No recordo haver fet un concert pensat principalment per a públic familiar, tot i que algun cop sí que he vist que vénen pares amb nens petits. No em condiciona gaire, perquè no faig un Show +18, però potser sí que em fa gràcia dedicar-lo una mica més als petits.

—Les seves cançons són vitals, coloristes i lluminoses. Creu connecten bé amb el públic infantil?

—Això he sentit alguns cops. Suposo que hi deu haver una part de raó. Jo no tinc nens, però sí que he vist que, musicalment, connectem fàcil. Tampoc soc un artista que senti rebuig a la terminologia infantil, hi ha coses que m’encaixen, així que potser parlem el mateix idioma en moltes cançons.

—Compon la seva música pensant en un tipus de públic en concret?

—No, mai. La faig per a mi.

—Què el va convèncer d’actuar en un festival com el Minipop?

—El fet que fos un concert diferent va ser important. També que fos a Tarragona, on fa bastant que no hi toco, i no m’agrada la idea de que passi tant de temps sense veure aquest públic. El factor nens també és divertit.

—Com serà el concert que podrem veure dissabte a Tarragona?

—Encara no he pensat en el gir que li puc donar, però suposo que ho caricaturitzarem una mica més del normal. Potser vestint-nos una mica diferent i preparant moltes històries per explicar sobre el significat de les cançons. També treballarem amb la selecció de cançons.

—És un músic que també cuida molt l’aspecte visual. Al passeig de les Palmeres hi veurem

també tot allò que ja s’ha definit com «L’univers Sadness» (ambientació tropical, estampats i colors, fruita, platja, l’ukelele…)?

—Hi ha diferents graus de galactropicalisme al que podem arribar, depèn de moltes coses. Per exemple, de com de gran sigui l’escenari, o el pressupost per portar coses enormes... He d’acabar d’estudiar-ho, però segur que hi haurà màgia!

—Com acaba d’explicar, es defineix com un cantant ‘Galactropical’. Què vol dir, aquest concepte?

—A la primera entrevista que vaig fer amb el meu segon disc, La Idea Salvaje, em van preguntar com definiria el meu estil, i va ser la primera paraula que se’m va ocórrer. A totes les entrevistes següents, em deien «eres un artista que se define como...». Així que ja me la vaig quedar. Crec que és una manera senzilla de treure’m aquesta pregunta de sobre, perquè són dos elements que es troben força sovint a les meves cançons.

— ‘Diferentes tipos de luz’ és el seu darrer treball, que arriba a Tarragona precedit d’un èxit aclaparador, no només a Espanya, sinó també a l’Amèrica Llatina. Com està vivint aquesta gira?

—El disc va sortir fa poc més d’un any i la veritat és que m’ha portat a més llocs que mai. Tot just arribem de l’Equador, on vam anar a veure què passava amb un petit acústic, i hem acabat fent tres dates amb tot venut. És sorprenent com ens està rebent el públic llatinoamericà, em sento molt agraït. Fem festivals a Espanya, però també a Colòmbia, Mèxic, Perú... Sento que les cançons s’han tornat globals i que connecten allà on es parla castellà. És una sort.

—Quan ets a dalt de l’escenari i cantes cançons com ‘Creo que te quiero un poco’ o ‘Amor Papaya’, t’arriben les bones vibracions que es generen entre el públic? Com és aquest retorn?

—Sí és clar, són les divertides. O amb Miss Honolulu. De seguida es nota que la gent té ganes de cantar-les i ballar-les, hi ha molts somriures i moltes mirades de complicitat amb algunes de les frases. És una cosa que ens posa de bon humor.