«Penso que la tecnologia ha de servir per ajudar a la gent»

—El seu treball és un dispensador automàtic de medicació per a persones grans. Quines característiques té?

—És un dispensador amb quatre compartiments que s’emplenen a la farmàcia, i en cadascun hi va un medicament diferent. És programable, perquè cada píndola es dispensi en un dia i una hora concrets. Està pensat perquè les persones grans o amb alguna discapacitat se l’emportin a casa ja programat de la farmàcia i només hagin d’estar pendents de quan sona l’alarma per agafar la pastilla i prendre-la.

—El seu projecte va consistir tant en el disseny del prototip com en el seu desenvolupament?

—Sí. El primer va ser pensar la idea. Vaig fer un estudi de mercat, perquè els dispensadors tradicionals ja existeixen. La meva inspiració va ser la meva àvia, que en tenia un, i es posava una alarma al mòbil per saber quan prendre’s la pastilla. Vaig pensar que no és pràctic perquè, d’una banda, cal emplenar el pastiller i, de l’altra, configurar el mòbil. Per què no unir les dues coses? També vaig fer una recerca a Internet i vaig trobar que existien models una mica automatitzats, però cap m’acabava d’agradar. Llavors vaig pensar quins requisits havia de tenir el meu: una alarma, compartiments separats, que s’emplenés a la farmàcia, i sobretot que funcionés sol. A partir d’aquí, vaig dissenyar primer el que seria la forma, dibuixant-la, i després la vaig passar a l’ordinador per poder-la imprimir en 3D. Tot seguit vaig fer la configuració amb Arduino. Ho vaig programar i, i finalment vaig muntar els components. Tot plegat ho vaig fer a través d’un conveni amb la URV que em va permetre utilitzar els seus laboratoris d’Enginyeria mecànica i la seva impressora 3D. Quan ja ho vaig tenir fet, vaig estar una setmana fent proves, i va funcionar molt bé.

—Seria viable comercialitzar-lo?

—Jo crec que sí, perquè és pràctic i funciona bé. L’únic problema que hi veig és que a mi em va costar molt construir-lo, però suposo que si s’elaborés en cadena, seria viable. A més, el vaig dissenyar pensant en tota mena de formats, perquè a sota de cada dispensador hi ha una mena de pilota que només deixa sortir una píndola, i la forma es pot adaptar al tipus de pastilla.

—Què creu que va valorar el jurat del seu treball?

—Jo crec que vaig guanyar perquè és un projecte interdisciplinari, no és purament tecnològic. A l’escola on vaig estudiar, el Santa Teresa de Jesús, vaig cursar el batxillerat de biologia, física i química. Abans de començar a desenvolupar l’aparell, vaig fer enquestes a les farmàcies de Tarragona per saber quins eren els medicaments que pren la gent gran de manera més habitual i quina forma tenen les píndoles, per buscar una llaminadura que fos similar. Jo crec que els va agradar que fes electrònica i disseny 3D, però també amb una mica d’investigació sobre la salut.

—Aquest any ha començat a estudiar Enginyeria industrial. La seva vocació està orientada cap al disseny de ginys com aquest?

—És cert que ara estic fent aquests estudis, però la inspiració per aquest projecte va ser la idea de pensar que la tecnologia

ha de servir per ajudar a la gent. Ho vaig veure com una oportunitat per ajudar a la meva àvia i a les persones que han de prendre moltes píndoles i es poden acabar fent un embolic. Però el que m’interessa en un futur no està tan relacionat amb aquest treball, perquè jo sempre he estat una gran amant de l’esport i el meu objectiu és poder unir el que he estudiat amb la pràctica esportiva, desenvolupar nous teixits, material d’esport de muntanya que sigui més lleuger i resistent.