«La primera diferència són els horaris a l'hora de menjar»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

­—Encara estic estudiant.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

­—El meu entrenador de bàsquet actual de Montpellier em va veure en un torneig a Barcelona i em va proposar que vingués a jugar al seu equip i a estudiar a Montpellier.

­—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

­—La meva primera impressió quan vaig arribar va ser la gran diversitat de cultures que vaig veure. Aquí a Espanya i a Catalunya no estem tan acostumats a veure gent de molts orígens diferents. Quan vaig arribar el primer dia a l’institut això és el que més em va sorprendre: veure gent de totes les races possibles i de totes les barreges possibles. Això és el més bonic que vaig trobar.

­—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal i com s’ho havia imaginat?

­—Al cap i a la fi, el meu dia a dia era estudiar i després anar a entrenar, com sempre havia fet fins ara. Òbviament, no ser ni a casa teva ni a la teva ciutat ni tan sols al teu país, fa que tot canviï una mica. Però tot va passar molt ràpid i m’hi vaig acostumar des dels primers dies.

­—Quines són les principals diferències entre Montpellier i casa seva?

­—La primera diferència que vaig notar va ser en els canvis d’horaris a l’hora de menjar. Acostumat a menjar després de l’institut a dos quarts de tres o les tres, aquí menjo a les dotze del migdia tots els dies. També, acostumat a sopar després dels meus entrenaments sobre les deu o les onze de la nit, aquí sopo sobre les set de la tarda. Els primers dies això m’horroritzava i gairebé no tenia gana, però com tot, al final t’acabes acostumant, no et queda un altre. També m’agradaria destacar que aquí l’institut l’acabo a les quatre de la tarda, però és veritat que tenim moltes més pauses i molt més de temps per menjar. Jo, a Espanya acabava a dos quarts de tres i ja no hi tornava per la tarda. Acabar a les quatre aquest any, al principi, se’m feia una mica llarg, però tampoc es fa tan pesat com sembla. Per últim, també vull destacar que a França tots els estudiants cada set setmanes de curs en tenim dues de vacances. En canvi, a Espanya només tenim petites vacances quan hi ha algun pont o alguna festa.

­—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

­—El primer que em ve al cap és la plaça principal de la ciutat, es diu la place de la Comedie. No importa a quina hora hi vagis, que sempre hi haurà molta gent. També cal destacar tots els restaurants d’entrecots amb patates fregides que hi ha per tota la ciutat. S’ha convertit en el meu plat preferit.

­—Com s’està vivint la crisi al seu país de residència?

­—L’atur és molt més baix que a Espanya i el sou mínim força més alt. Però també cal destacar que gairebé tot és més car. També m’agradaria destacar que cada dissabte hi ha les armilles grogues manifestant-se per tot arreu.

­

—En aquests moments en què les xifres d’atur a Espanya no paren de créixer, creu que el país on viu actualment és un bon indret perquè els més joves puguin buscar i trobar feina?

­—Sí, perquè com ja he dit l’atur aquí a França és molt més baix.

­—Des que va arribar, ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

­—Des del primer cap de setmana que vaig arribar, van començar les manifestacions tots els dissabtes de les armilles grogues i que duren fins avui en dia. De fet, aquest cap de setmana és el trentè cap de setmana de les manifestacions.

­—Què és el que més troba a faltar de casa?

­—Tot. Quan vinc perquè tinc vacances, me n’adono que m’encanta Tarragona i sempre tinc ganes de donar una volta per tot arreu per tornar a veure la meva ciutat. Òbviament, també el que més es troba a faltar és la casa d’un. I dins de casa meva, destacaria dormir al meu llit i el menjar.

­—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

­—El costum de menjar creps i ous per esmorzar.

­—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

­—Sincerament, encara no tinc ni idea del que faré l’any vinent, potser em quedo aquí a estudiar, potser torno a Espanya, encara no ho sé.