«Els jocs tradicionals són un punt de trobada entre pares i fills»

—D’on han obtingut aquest centenar de jocs que recopilen en el seu llibre?

—Pinyeres: Tot i que, tant la Montse com jo, fa molts anys que treballem amb infants i teníem un bon recull de jocs, la majoria provenen dels nostres records d’infantesa, de les llargues estones que passàvem jugant.

—Quines característiques comunes tenen els jocs que han seleccionat?

—Montse: Són jocs tradicionals, els de sempre, senzills, imaginatius, engrescadors i que, a més a més, es poden fer amb material reciclat.

—Els n’han quedat molts en el calaix?

—Pinyeres: Déu n’hi do! De jocs n’hi ha molts i, al llibre, només hem posat els que es poden jugar a dins de casa. I també han quedat al calaix tots aquells que necessiten d’una explicació llarga i detallada perquè siguin entenedors, ja que a l’hora de fer-ne la selecció també hem buscat la senzillesa.

—N’hi ha de molt populars, que jugàvem nosaltres mateixos de petits. Al seu parer, què ha de tenir un joc per passar a través de generacions?

—Montse: Perquè els jocs passin a través de generacions sempre hi ha d’haver algú que te’ls ensenyi. D’altra banda, el fet que hi hagi algú disposat a jugar amb tu i a compartir moments d’esbarjo és potser el que els fa més atractius.

—Són jocs perduts o segueixen vius en l’espai lúdic dels infants d’avui dia?

—Pinyeres: Potser s’ha perdut en l’àmbit familiar, ja que les estones pares-fills, amb el ritme de vida que es porta, acostumen a ser més escassos. Però allà on el joc forma part de l’aprenentatge dels infants, es manté viu.

—Els nostres fills han crescut molt acompanyats de la tecnologia i de jocs associats a les pantalles. Què els aporten, els jocs tradicionals, en contraposició als tecnològics?

—Montse: Els jocs de sempre, on hi ha una interacció entre infants, desenvolupen les habilitats socioemocionals, i els nens aprenen i se socialitzen de manera innata mentre juguen. En contraposició, els jocs davant de les pantalles creen una individualització de la persona, un augment de l’estrès i una manca de paciència pel fet que tot ve donat a l’instant.

—De quina manera aquestes propostes poden ser també un punt de trobada de pares i fills?

—Pinyeres: Des del primer moment, la intenció del nostre llibre és aquesta, que sigui un punt de trobada. Ja des de l’inici, perquè comencem elaborant el nostre propi joc, personalitzant-lo, fomentant la creativitat i la imaginació, per després, jugar-hi.

—El joc popular i tradicional és també una eina de transmissió de la cultura?

—Montse: Sempre ho ha estat, ja que molts d’aquests jocs formen part de la cultura popular que es transmetia de pares a fills. Actualment, el ritme de vida no posa les coses tan fàcils a l’hora de compartir estones i nosaltres hem volgut contribuir d’alguna manera a facilitar aquesta eina per tal que no es perdin tots aquests jocs.

—En el seu recull hi ha jocs que siguin típicament catalans?

—Pinyeres: No ens hem aturat a pensar si eren típicament catalans o no. El que vam voler va ser fer un recull dels jocs als que jugàvem de petites i que formen part de la cultura tradicional del nostre país.

—Finalment, quin és el seu joc preferit de tots els que han referit en el seu llibre?

—Montse: Els cromos i les tabes em porten molts bons records d’infantesa. M’hi havia passat hores jugant.

—Pinyeres: Per a mi, la carrera de guixades de boli. Entre classe i classe sempre trobàvem una estona per a jugar, i el meu millor boli el guardava com un tresor.