«Com faig al teatre, he buscat la manera d'adreçar-me directament al lector»

—Per a la seva primera novel·la, ha escollit un context que coneix prou bé, el de les actrius.

—Sí, tot i que, en realitat, el llibre parla dels canvis que som capaços de fer. I també que, de vegades, és més difícil que la gent accepti aquests canvis que no pas la mateixa decisió de fer-los. És la història de quatre dones, quatre actrius, que vénen de Madrid i van a Barcelona després de fer un càsting. Més endavant, hi hauran de tornar i fer el viatge a la inversa. És una mena de road movie, en què al començament els personatges es coneixen, després decideixen canviar i, al final, veiem si ho han aconseguit o no.

—Com en un acudit, aquestes quatre dones són una catalana, una gallega, una madrilenya i una basca. És un llibre d’humor, també?

—Sí, aquest punt de partida, que sí que és com un acudit, és una mica com una declaració d’intencions. Jo vinc d’aquest món i, si bé la novel·la té un fil argumental, està tota envoltada d’humor.

—Entre els personatges en sobresurt la Valentina, que fa de narradora de la història. És una actriu professional, decidida, un pèl cínica, amb molt sentit de l’humor… És inevitable pensar en vostè.

—És curiós, m’ho han dit bastant. Fins i tot hi ha qui diu que llegeix el llibre posant la meva veu a la Valentina perquè, com ella, tinc aquest sentit de l’humor més crític i enfoteta. Crec que tots els autors regalen coses d’ells mateixos. És cert que al llibre hi ha moltes vivències, però no totes són en primera persona. Algunes les he vist, me les han explicat… De totes maneres, abans jo també era més crítica, però com la Valentina, vaig decidir provar com seria la vida sense criticar tant i és cert que quan feia un temps que havia canviat, la gent em mirava com dient «Què et passa?».

—També hi trobem vivències del món de l’espectacle. Quina part és història viscuda i fins a quin punt s’ha guardat coses al calaix?

—La meva feina és una passió, una manera de viure i he intentat posar-hi aquesta part més passional i poètica. Tota la vida he volgut ser actriu i em pesen més totes aquestes coses, tot i que aquesta no és una professió fàcil, i cal ser valent. Hi ha aspectes de la feina que no m’agraden, però és pel meu caràcter introvertit, no soc gens protagonista, sempre dic que tinc l’ego just per viure, però que per ser actriu en tinc molt poc. Aquests actors que de vegades semblen endiosados em posen molt nerviosa, però no perquè no em sembli bé, sinó perquè em xoca, jo no soc així. De tota aquesta part més negativa n’hi ha alguna pinzellada, però en general la història està més agafada des de la passió per la professió.

—Igual que en el teatre, la narradora s’adreça directament al lector, interpel·lant-lo. Això és un tic d’actriu?

—Sí, jo com a actriu sempre intento buscar la manera de trencar la quarta paret i parlar amb el públic, perquè la màgia del teatre és que tu hi vagis i sentis que l’obra te l’estic fent a tu. Com a autora, vaig voler buscar també la manera d’adreçar-me al lector, així que vaig pensar en fer un viatge amb cotxe i que els lectors poguessin anar asseguts al maleter. Penso que fa que sentis que aquesta història és per a tu.

—La seva novel·la ha estat classificada en el gènere del chick-lit. Era la seva intenció, apostar per aquest gènere?

—No sabia ni el que era. El chick-lit són històries tipus El diari de Bridget Jones, una literatura molt positiva, en clau d’humor, amb protagonistes femenines, normalment molt liberals i que sempre acaba bé. Tot això hi és, però també penso que no és només això. És una novel·la que té el missatge de que podem ser millors i hi ha reflexions sobre l’amistat, l’estimació, o el creure en les coses des de la positivitat i l’humor. S’han deixat una mica de banda, i penso que en la història són qüestions importants.

—Com ha estat el procés personal d’escriure una novel·la? Prou bo per tenir ganes de repetir?

—L’he gaudit moltíssim. Tota la vida he escrit, jo volia ser actriu i escriptora. És cert que soc més coneguda com a actriu, però he escrit guions, al teatre i a la televisió. Quan la vaig entregar a l’editorial ja tenia tantes coses que no havia fet servir, que ja tenia ganes de començar-ne una altra.