«A Tarragona, en el sector de la il·lustració, hi ha una espècie de desert»

—Qui forma part del col·lectiu de l’AIT i amb quina finalitat s’ha creat?

—Som un grup d’alumnes i exalumnes de l’Escola d’Art de Tarragona que hem vist que hi havia molta gent amb ganes de fer coses, però no es comunicaven entre ells. Vam pensar que una bona manera de fer-ho podia ser creant moments i ocasions perquè sorgeixin aquestes connexions i, a la vegada, es puguin retroalimentar, derivant en altres coses. També volem facilitar que professionals amb idees similars es pugui trobar, i així sorgeixin nous projectes.

—L’associació aplega únicament il·lustradors?

—Sí, tot i que estem oberts a qui li vingui de gust venir. Principalment és una associació orientada als professionals. La nostra feina és complicada, perquè s’està molt sol i, a l’hora de treballar, és útil i important que tots tinguem una mateixa estratègia, perquè a nivell professional això ens fa més forts. De manera individual poden sorgir situacions delicades, com ara que no es valori el nostre treball com una feina normal i s’acabin cometent injustícies.

—Quins són els problemes més importants que pateix la professió?

—Un dels principals ve motivat pel fet que aquest és un treball molt bonic i que tots els que el fem, hi estem posats perquè ens agrada molt. Això pot fer que, quan algú ens fa una oferta, ni que sigui precària, ens emocionem i se’ns faci la boca aigua, i la qüestió econòmica passi a un segon pla. Però quan acceptes aquest tipus de feines, perquè l’oferta t’agrada i has decidit que t’és igual cobrar menys, els clients s’acostumen i ja et fan sempre aquesta oferta de mínims. Aquesta és una de les coses que pensem que, com a associació, ens és més fàcil de gestionar.

—Anys enrere el sector editorial era el principal client de la il·lustració. Encara ho és?

—Aquest és un altre dels problemes que patim. El sector editorial és una via, però avui dia la il·lustració es pot aplicar a tot el que es vulgui. A tothom li agraden les coses boniques, i si una cosa és bonica, és molt possible que al darrere hi hagi un il·lustrador. Si una imatge és xula, agradable o et fa reflexionar, es pot aplicar tant per a un disseny d’unes paelles com per portar-ho a galeries i fer una cosa similar al que es fa amb la pintura. Ara no hi ha un camí marcat, pots acabar treballant per Nike i fer-te ric, o i·lustrar llibres de text infantils i també viure d’això.

—Com es troba el sector de la il·lustració a Tarragona?

—Un altre dels problemes que ens vam trobar és que l’única associació que hi havia era l’APIC (Associació Professional d’il·lustradors de Catalunya). Nosaltres busquem ser un nexe dins del territori, sense solapar-nos amb ells. Aquí hi ha una espècie de desert, amb molta gent aïllada que vol fer coses. Al final, sembla que l’única manera de fer-les és anant a Barcelona, que està saturada de gent que hi arriba per fer aquestes mateixes coses. Volem que, si el senyor de la cantonada vol fer una carta bonica per al seu restaurant, pugui contactar amb una persona que viu aquí, que no hagi d’anar a buscar algú de fora, perquè és poc pràctic i tampoc té massa sentit.

—L’AIT es presenta amb una primera mostra col·lectiva, que du per títol El malentès. Què hi es pot trobar?

—Vam voler buscar un tema i posar-nos a treballar tots en la mateixa direcció. Primer vam pensar en la comunicació, i després en la falta d’aquesta comunicació, que és una qüestió bastant present en la nostra societat. A La Cantonada s’hi pot veure el treball de setze il·lustradors. El nostre objectiu és fer d’això un projecte a llarg termini, bé amb exposicions individuals, bé amb mostres col·lectives.