«Aquí, la sensació de seguretat és total»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Vaig estudiar la carrera a Tarragona i vaig marxar a Castelló a fer un màster. Des de llavors, ara fa vuit anys, he treballat en diferents àmbits, des de startups fins a la docència a Barcelona, Amsterdam, Andorra, Varsòvia i, ara, a Tbilissi.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Tarragona és una ciutat preciosa i encara més des de la perspectiva de viure fora, però el món és molt gran. L’esperança de conèixer el màxim d’aquest món em va empènyer a marxar. De feina n’hi ha més o menys a tot arreu, així que per què no buscar-ne a un altre lloc? Geòrgia és un país interessantíssim i també molt bonic on provar sort.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Hi vaig ser l’estiu passat de viatge amb la meva parella i em va sorprendre la seva autenticitat i l’amabilitat de la gent. Ara que visc a la capital, la sorpresa s’ha convertit en incredulitat. El que pensava que era propi de les zones rurals també ho és aquí, per exemple, l’hospitalitat, la senzillesa o la facilitat per buscar-se la vida.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—No et pots imaginar el que és viure en un país tan diferent ni havent-hi viatjat. Una cosa tan simple com comprar unes pinces de la roba es converteix en tota una odissea. Agafar un bus és una aventura, no saps si acabarà passant i tampoc si et portarà on vols. El fet de viure en un país parcialment ocupat per Rússia tampoc ajuda, l’amenaça d’ocupació com la de 1993 i el 2008 sempre està present. L’intercanvi cultural de viure-hi, però, és impagable.

—Quines són les principals diferències entre Tbilissi i Tarragona?

—La societat s’ha anat obrint a poc a poc des de la caiguda de l’URSS i cada vegada és menys conservadora però els queda molt tros. Dona la impressió que els edificis hagin de caure –no els importa massa l’estètica– però la veritat és que, per dins, no els falta res. La manera que tenen de conduir és de bojos. El canvi d’alfabet i de divisa tampoc ajuden. Una cosa positiva és que pràcticament no hi ha criminalitat, la sensació de seguretat és total.

—Recomani’m un parell de llocs que els visitants no es poden perdre.

—Cal perdre’s pels carrerons de Tbilisi i, sobretot, provar el Khachapuri, un plat típic fet de pa, formatge, ou i mantega que està per llepar-se els dits. L’atractiu del país, però, són les muntanyes del Caucas, més salvatges i altes que els Alps.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

— Tot i estar lluny de casa nostra la seva personalitat és molt semblant a la mediterrània, tant per tot allò positiu com pel costat negatiu. Treballar amb ells no és fàcil i el concepte del temps és abstracte, cosa que fa que establir l’hora d’una reunió o data límit sigui arriscat. Pel que fa als sous, són una quarta part dels de Catalunya, per això la majoria de georgians tenen més d’una feina.

—Expliqui’m una anècdota curiosa.

—Una vegada, fent autoestop pel país ens va agafar un cotxe i, quan va començar a ploure, la parella ens va oferir quedar-nos a dormir a casa seva. Ens esperava una masia típica preciosa i tota la família ens va convidar a tota mena de menjar i beure fins que ens vam quedar tips. Fins i tot ens van deixar dormir al seu llit! Havia escoltat alguna història semblant, però no imaginava que ens pogués passar a nosaltres.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—L’hospitalitat amb els desconeguts. Em fa reflexionar sobre com ens hem tornat als països d’on venim. També el fet de fer un petit discurs, en honor a algú cada vegada que es brinda.

—Té intenció de tornar aviat?

—Sempre intento tornar a casa per Santa Tecla i enguany em sembla que no serà una excepció.