«Sempre estic cercant aquell vers que em faci poeta»

«Estic més a prop de sentir-me i creure’m poeta». Aquesta és una de les reflexions que fa el poeta i periodista establert a Tarragona Enrique Villagrasa. Després de publicar a l’abril Queda tu sombra (ed. Huerga & Fierro) al setembre tornarà a delectar-nos amb els seus versos a La poesia sabe esperar (Ediciones Igitur).

—Al setembre arribarà a les llibreries La poesía sabe esperar. Què hi podem trobar?

—Una experiència mística.

—Expliqui’m.

—Probablement el que faig amb la meva poesia és escriure sempre el mateix llibre. Sempre estic cercant aquell vers que em faci poeta. El que sé és que soc lector de poesia. Soc bon lector de poesia i soc bon crític literari, però em falta saber que soc poeta. I per això busco el vers que m’ho faci.

—I amb aquest llibre, està més a prop de ser-ho?

—Estic més a prop de saber, de sentir-me i de creure’m poeta. En algun moment em va arribar el vers La poesía sabe esperar, que és el títol del llibre. I ha sabut esperar fins a aquest moment, fins al moment en el qual em va donar tots aquests versos. La inspiració existeix, però t’ha d’enganxar treballant. Et dona el primer vers, que no saps com t’arriba i, com en tot, has d’esforçar-te i fer colzes, per a seguir.

—La poesia en ella mateixa ja és per a vostè una font d’inspiració. Què més el mou a escriure els seus versos?

—Exactament, la poesia mateixa és la meva inspiració. I la meva infància a Burbáguena segueix sent la meva inspiració. A l’estiu, quan hi vaig, acostumo a passejar i acostumo a recórrer els mateixos llocs de la meva infància. Allí, carrego les piles i trec material per a poder escriure. I d’alguna forma aquest llibre és justament això, un recorregut per la meva infància a Burbáguena i els primers moments a l’arribar a Tarragona.

—Va ser en aquest moment quan va descobrir que tenia una inquietud envers la literatura?

—De ben jovenet, vaig descobrir que feia coses i que pensava coses. Crec que va ser als 8 anys quan vaig llegir per primera vegada El Quixot. En aquell moment, memoritzava allò que feia. I va arribar un punt en què no vaig memoritzar més, i ho vaig haver d’escriure per no oblidar-me. Després, però, vaig perdre tots aquests primers papers.

—Li agradaria trobar aquestes primeres notes?

—No ho sé. Penses una cosa, l’escrius i si l’has de trobar, ja la trobaràs i si no, no passa res.

—És nostàlgic?

—Sento nostàlgia de tot.

—Això és molt de poeta.

—Sempre penso en poesia. Llegeixo entre un i dos llibres de poesia al dia i prenc notes. L’ofici de crític és així.

—Com es definiria en la seva faceta de crític?

—Faig la primera lectura d’un llibre, critico si val la pena ressaltar allò que he trobat de bo en el llibre i si no el deixo estar. Exigeixo, sobretot, que es noti que el poeta ha llegit, que té una base cultural i que després, amb tot aquest bagatge, fa el que vol. El que no pot ser és que, sense haver llegit, ens posem a escriure. Si no sabem llegir, no sabem escriure, per tant no sabem pensar i no sabem fer res. L’únic que sabem fer és un aquí te pillo, aquí te mato. Algú té una sensació i com que ara es tenen tants mitjans amb Twitter, Facebook, Whatsapp, l’escriu.

—Sembla com si tothom fos escriptor.

—Tots som escriptors, tots som periodistes, tots som poetes. Tots som tot. Potser no és dolent. L’únic que demano, tant si escriuen poesia com si escriuen filosofia, art, periodisme, és haver llegit. I haver-se fet moltes preguntes a un mateix, fins que et cremis en preguntes i dubtis de tot.

—El dubte com a mètode.

—Exacte. Per què he de veure l’ampolla mig plena o mig buida? Per què, si tires la moneda a l’aire no pot quedar dreta? Per què ha de caure d’una banda o de l’altra? Preguntar-te per tot i posar-ho en dubte tot. La tradició, un cop coneguda i apresa, està per a transgredir-la, per a oblidar-la, per a fer amb ella el que vulguis. Un exemple que sempre dono a les meves xerrades. Picasso, per fer aquells gargots, va tenir abans una època rosa i una època blava, que són magistrals.

—Tenim la necessitat de fer que tot sigui bo a la primera i no ens donem temps per a millorar i madurar.

—Cert. I ens cal seguir llegint. I quan creus que ja ho has llegit tot, has de continuar. Clàssics i moderns. Des d’Homer fins a l’actualitat. Tot el que es pugui.

—L’espectre és ampli. Pensant en algú que tingui ganes de llegir ara durant les seves vacances, quin títol clàssic i quin de modern li recomanaria?

—Començar pel principi, amb L’Odissea. És un llibre d’aventures i t’ho passes pipa. I de modern, el Romacero gitano de García Lorca, per a divertir-te llegint. D’Homer a García Lorca, qualsevol cosa, passant per Villagrasa.