«El telèfon, la llum, el transport i l'educació són gratuïts»

Josep Maria Martorell (35), veí de Tarragona, va marxar el passat 28 de maig a viure a Caracas (Veneçuela). Després de formar-se en Filosofia per la UNED i treballar en educació en el lleure, ara està estudiant diversos cursos a la capital veneçolana a la UNEFA i a la Universidad Central de Venezuela sobre Geopolítica i pau, Ecologia i Periodisme.

—Quins motius el van portar a anar a Veneçuela?

—Necessitava fer un viatge llarg, agafar distància per tenir perspectiva i sortir una mica de la immediatesa. Però vaig escollir Veneçuela per les meves inquietuds polítiques. Penso que a casa nostra estem antiquades en la manera de fer política de base. En la meva opinió el Kurdistan i Veneçuela són dos dels indrets on actualment s’estan donant formes més innovadores d’organització popular amb vocació emancipadora. Aquest replantejament de la política de base és també el tema del meu treball de fi de grau en Filosofia, així que submergir-m’hi em semblava el més adequat.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—Hi ha una visió totalment distorsionada del que passa a Veneçuela. Realment s’està vivint una crisi i això fa que manquin algunes comoditats, però res més. El bloqueig i les sancions unilaterals dels EUA fan molt mal al comú de la gent i es nota. Però a diferència de casa nostra, aquí hi ha moltes polítiques socials que fan que a ningú –almenys a Caracas– li falti mai res del que és essencial.

—Quines són les principals diferències entre Caracas i Tarragona?

—Tot és molt diferent aquí. La gasolina és pràcticament gratuïta, també el transport públic, tots els subministraments –inclòs el telèfon i Internet–, l’educació –fins i tot la universitària– i els actes culturals. Tot això té preus simbòlics. La majoria de comestibles, en canvi, tenen un preu similar als d’aquí el que fa que, a causa del menor poder adquisitiu, resultin cars. Potser allò que més sobta al principi és la manera de conduir. Els semàfors són merament decoratius, ningú para als encreuaments, el paviment està ple de sots i peralts sense senyalitzar, la gent travessa per qualsevol lloc, només s’usen els llums llargs. El més diferent és la cultura de l’alcohol. Potser és perquè és car, però la veritat és que des que vaig arribar pràcticament no en bec i no gaire gent fuma. El consum d’altres drogues també és molt menor. Aquí la gent es diverteix ballant salsa, i no es beu gaire en comparació amb Catalunya. Crec que n’hauríem de prendre exemple.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—El centre històric és on es concentren la majoria de llocs emblemàtics, també les principals institucions polítiques. Però no poden deixar de visitar-se el panteó nacional i el mausoleu de Bolívar, o el Cuartel de la Montaña, on descansa el cos de Chávez. Al Teresa Carreño es concentren molts actes culturals i, de nit, és l’espai de trobada. Els parcs són enormes i els dissabtes són plens de vida.

—Què destacaria de la resta del país?

—Caracas és una mena de bombolla on no falta de res, però a la resta del país no és així. Estic organitzant-me per poder fer un gran viatge per l’interior. Està havent-hi un procés d’expulsió de pagesos de les terres que se’ls van atorgar amb Chávez, i m’agradaria investigar-ho. També hi ha molts conflictes mediambientals a l’arc miner de l’Orinoco, on les màfies controlen gran part de les extraccions i imposen la seva llei.

—Quina és la situació laboral a Veneçuela?

—L’economia és molt informal. Els llocs de treball institucionals es paguen a salaris gairebé simbòlics, del tot insuficients, però donen accés a una sèrie d’avantatges en espècies que d’alguna manera ho compensa. La majoria de gent té altres activitats econòmiques informals a banda d’aquest lloc de feina. La gent aquí resuelve, és així com en diuen: qualsevol cosa pot ser una activitat econòmica, hi ha molta imaginació. També hi ha un gruix important de població de classe acomodada.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—El que no m’esperava és que estudiaria tant. Aquí l’educació és pràcticament gratuïta i ho he aprofitat. Així que, per comprendre millor la realitat política, vaig apuntar-me a diversos diplomats, seminaris i cursos. També he reprès el meu entrenament de karate-do en un dôjo d’aquí. M’acullen a tot arreu amb els braços oberts i els agrada molt que algú de fora s’interessi tant per comprendre què està passant al seu país.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—L’alt nivell de participació social i política. Aquí molta gent té un criteri definit sobre les qüestions polítiques, sigui quin sigui, i això fa que sigui una societat molt crítica. Ha canviat amb la mort de Chávez i l’adveniment de la crisi, però continua havent-hi una manera de socialitzar-se no consumista de la que hem d’aprendre, molt sana tan físicament com emocional.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Com a molt tard, per Nadal m’agradaria retrobar-me amb la família i amics, però no tinc clar si serà només una visita curta per tornar ràpid a l’Amèrica Llatina.