Recuperant la memòria robada pels nazis als camps de concentració

Des de fa sis mesos i gràcies a l'obstinació de l'historiador Antonio Muñoz, una vintena de famílies espanyoles han recuperat «un trosset de la seva pròpia història» gravada en els objectes que els nazis van arrabassar als seus parents en ingressar als camps de concentració als quals van ser traslladats més de 10.000 espanyols.

Aquesta mateixa setmana, Muñoz ha lliurat a Paquita González, una dona de 86 anys, les últimes pertinences d'aquesta memòria robada: diverses fotografies de quan era petita en blanc i negre, que el seu pare portava amb ell en arribar al camp de Dachau (Baviera, sud d'Alemanya) i que li van ser arrabassades i arxivades amb un número de sèrie, segons ha explicat a Efe l'historiador.

La recerca

Muñoz realitza aquesta tasca al costat de l'Arolsen Archives de Kasel (Alemanya), un centre de documentació sobre deportació i crims de la Segona Guerra Mundial que compta amb més de 30 milions de documents i informació sobre 17 milions de persones, i que guardava 69 objectes d'espanyols.

Aquest arxiu, abans conegut com a Servei Internacional de Rastreig (ITS, per les seves sigles en anglès), va ser fundat pels aliats al final de la Segona Guerra Mundial i des del 1948 ha tornat rellotges, fotografies o cartes als familiars dels deportats als camps de concentració.

Amb l'ajuda d'altres voluntaris, Muñoz ha emprès la recerca dels objectes dels presoners espanyols, ja que assegura que des de les institucions espanyoles «no hi ha hagut mai interès per participar en un projecte d'aquestes característiques».

L'historiador, que imparteix classe a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, critica que s'hagi treballat tan poc en aquest camp a Espanya i que, a diferència dels que succeeix en altres països com França o Gran Bretanya, no hi hagi una llista completa de deportats i exiliats.

A més, lamenta que «només es parli del camp de Mauthausen (Àustria) obsessivament, quan hi va haver 2.500 espanyols en altres camps de concentració, com és el cas de Neuengamme a Hamburg, al qual van arribar més de 500 el 1944».

I destaca com n'és de complicat que és trobar els familiars d'aquestes persones de les que normalment «només tens un nom i un cognom: imagina buscar una persona que va viure fa setanta anys i que es deia José García».

L'expert ha agraït el treball dels que s'han sumat a aquesta iniciativa «pel seu compte» i que, amb l'ajuda d'historiadors locals i mètodes d'investigació alternatius, van localitzant els familiars a poc a poc.

Objectes del passat

Aquest projecte, amb «històries molt emocionants que desperten memòries sobre la deportació», com comenta l'historiador, ha desenterrat històries increïbles, com la de Braulia Cánovas, una republicana espanyola que va treballar per a la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial.

Cánovas, més coneguda com a Monique, va néixer a Múrcia durant els anys vint, va ser detinguda el 1943 per la Gestapo i empresonada en presons franceses, abans de ser deportada a Alemanya, on va passar gairebé dos anys en camps de concentració alemanys, un dels quals va ser el de Ravensbrück (a 90 quilòmetres al nord de Berlín).

Allà va viure en «condicions inhumanes, però amb una capacitat de resistència increïble», segons el relat de la seva filla, Marie Christine, que ha explicat a Efe que posteriorment va ser traslladada a Hannover per treballar en una fàbrica que produïa màscares de gas per a la indústria japonesa, fins que el 15 d'abril de 1945 va ser alliberada per les tropes aliades.

Monique va morir el 1993 i no va poder recollir l'anell i el rellotge que li havien requisat els nazis, però sí que ho van fer la seva filla i altres familiars, «enmig d'una gran emoció per rebre'ls».

«Va ser possiblement un dels dies més feliços de la meva vida. Sents alleugeriment perquè és una forma de reconeixement i, encara que m'hauria agradat que hagués estat la meva mare, va ser impressionant», comenta Marie Christine.

Malgrat aquests afortunats finals, aquests missatgers del passat encara tenen molta feina a fer, doncs hi ha moltes memòries silents a la recerca de propietari com la foto d'una dona i una nena en la que es pot llegir, «Al meu estimat germà Francisco de Guevara», que espera sortir dels arxius que recorden el terror del nazisme.