«Per escriure la novel·la vaig recórrer els escenaris de la vida dels protagonistes»

—Quina història ens explica la seva novel·la?

—Està basada en un home que conec, un músic que actuava per la zona on jo vaig néixer, Arribes del Duero. Ara té 93 anys i, encara que no té ni idea de què és un sol, un fa o un pentagrama, és un gran artista de la trompeta. Els seus pares eren amos d’un circ ambulant, i quan va esclatar la Guerra Civil estaven actuant a Màlaga. El 7 de febrer de 1937 els vaixells de Franco van bombardejar la ciutat amb tan mala sort que una de les bombes va caure sobre la carpa i va matar tothom. Ell i els seus tres germanets se’n va lliurar perquè estaven jugant en un altre lloc. Quan hi van arribar, només van trobar un cràter i tot de cossos esbocinats. L’únic que va agafar va ser la trompeta del seu pare. El protagonista i els seus germans van sobreviure amagats a les clavegueres, fins que els van portar a cases d’acollida i orfenats de Màlaga i Alacant.

—Com ha arribat a vostè aquesta història?

—Jo vaig conèixer a aquest músic, i vaig estar parlant amb ell. També vaig viatjar a Màlaga i vaig recórrer tota la costa. En aquella època la gent fugia a peu cap a Almería, que era republicana, però des del mar podien veure com els canons els apuntaven. No hi havia escapatòria, així que caminaven de nit i dormien de dia. També vaig estar buscant l’orfenat on haurien anat a parar, però ja no existeix.

—Així doncs, relata una vida de pel·lícula?

—Els fets reals em van servir de punt de partida de la història. Després, vaig imaginar que a l’orfenat un trompetista professional, ja retirat, ensenyava a tocar l’instrument a aquell nen, i que més tard el recollia un oncle, alcohòlic, perquè l’ajudés en les feines del camp. I a partir d’aquí, imagino la resta de la seva vida, i també la dels germans, que transcorre per escenaris com Jerusalem o Marsella. També he viatjat a tots aquests llocs per recollir informació.

—En la seva novel·la es parla de la guerra?

—Escrivint aquesta història he descobert moltes coses. La primera és la crueltat de la guerra i les bestialitats que es van arribar a fer, tant els uns com els altres. Com a escriptor no m’agrada prendre part, sempre són els personatges els qui parlen, i jo només estableixo les connexions. De totes maneres, m’ha costat, perquè molta gent encara es nega a parlar sobre la guerra.

—Aquesta és la seva segona novel·la, després que l’any 2014 publiqués ‘El perfil de la ilusión’. Què l’empeny a escriure?

—De petit vaig estudiar a Burgos i després a Àvila, i sempre que em manaven redaccions, jo m’inventava contes. He escrit des de sempre, i de fet també tinc un blog on faig cròniques dels meus viatges. Pregunto molt, prenc moltes notes i després també em documento.

—Divendres presentarà el seu llibre al Teatret del Serrallo. Com serà aquesta trobada?

—Parlaran companys que han llegit la novel·la i també actuaran alguns músics: Blas Fernández, que canta i fa poesia, José Montañés, el guitarrista del grup Verguenza Ajena, i Secundino Fernández, un músic asturià que toca la gaita. En acabar també hi haurà un tastet de productes de la meva terra.

—Ja li ronda pel cap l’argument de la pròxima novel·la?

—Sí, i en aquest cas tinc previst allunyar-me de la guerra. Penso que vivim en una societat molt marcada pels estereotips, i si no compleixes amb aquestes regles, ho passes malament. Vull escriure una història sobre això, però dotant als personatges de bondat i intel·ligència, m’agrada donar la volta a les situacions. Penso que la intel·ligència i els valors humans estan per sobre de tot el demés, i ara vull escriure sobre això.