«Santa Tecla no seria el que és si no fos per les hores que hi inverteix la gent»

—Com sorgeix la idea de recollir en un llibre aquestes històries ‘tecleres’?

—L’any 2015 vaig començar a fer fotos de Santa Tecla per encàrrec de l’Ajuntament. Jo no soc fotògrafa, tot i que la fotografia sempre m’ha agradat, n’he anat aprenent amb algun curs i amb el sistema ‘prova-error’. Això em va donar l’oportunitat d’entrar al Seguici d’una manera diferent. L’any passat, abans que comencessin les festes, vaig estar cavil·lant sobre com podia donar sortida a tot aquest material. Primer vaig pensar en fer una exposició, però no trobava un fil argumental. Després, durant les festes, i parlant amb la gent que m’anava trobant i que m’explicaven històries i anècdotes, vaig pensar que seria interessant recollir-ho tot en un llibre. Ho vaig plantejar a l’editorial, els va agradar i em van demanar seixanta entrevistes.

—És un nombre important, però que es queda petit si pensem en tota la gent que participa en la festa. Com va fer la selecció?

—Va ser una tria molt difícil. L’altre dia em vaig trobar pel carrer unes persones que em van dir que estaven molt enfadades perquè al llibre no hi sortia fulanito. En realitat hi podria sortir tothom, però calia posar un límit. Hi va haver testimonis que els vaig escollir perquè hi tinc una relació personal i els volia fer un homenatge. També em van donar un cop de mà des de Festes i Cultura, i en altres casos vaig contactar directament amb les entitats i els vaig demanar qui podria formar part del llibre. I no tothom que hi surt hi és des de fa molts anys, també he parlat amb nens petits o persones que fa poc que hi són perquè buscava perfils i històries diferents.

—Què els preguntava, als entrevistats?

—Els demanava la seva biografia ‘teclera’, la seva vinculació amb l’entitat a la qual pertanyen, com s’hi introdueixen… I sobretot volia que m’expliquessin com viuen la festa des que sona la tronada fins que s’acaba, aquells deu dies de voràgine teclera.

—Més enllà de les històries personals, quins trets comuns ha trobat, en tots els protagonistes?

—N’hi ha un que el té tothom, i és l’amor i la passió que senten per Santa Tecla. Gent que agafa les vacances just aquells dies per poder-hi ser, gent que ja sap que mentre duri la festa dormirà poc perquè l’entitat necessita que hi sigui… En definitiva, aquell sacrifici que fa la gent de manera altruista, perquè li agrada i vol dedicar moltes hores a fer gran la Festa. Santa Tecla no seria el que és si no fos per totes les hores que hi inverteix la gent.

—Curiosament, no totes les entrevistes mostren el rostre del protagonista.

—Cert, tot i que en algunes fotos la persona sí que hi és, tot i que no la veiem. Per exemple el Sergi Baches, que està portant la Víbria. O l’Alba García de la Mulassa, que anava a dins amb el seu pare, i qui es veu a la imatge és el seu germà Magí. En aquest llibre tampoc no he buscat mostrar retrats, sinó aprofitar tot el material de la Festa Major i mostrar-ne també la seqüència ritual.

—Si formés part del llibre, quin seria el titular que definiria la seva relació personal amb Santa Tecla?

—Jo no he estat mai en cap entitat, però sempre he viscut la festa, primer com a públic i després per la feina. El primer record que tinc de Santa Tecla és estar asseguda a les escales de la Catedral amb els pares i cridar ‘Que vénen els diables!’. També estar esperant amb el meu pare després de l’entrada del Braç a que baixessin les bèsties per les escales. Sempre he sigut molt de cultura popular. Vaig tenir l’època de sortir de nit, però per Santa Tecla, a les 9 del matí, estava veient el Seguici. No entenc la gent que se’n va de vacances quan arriben aquestes dates.