«Amb la crisi, els gitanos van ser conscients que calia fer un salt formatiu i professional»

—Gitanes i gitanos catalans té la seva gènesi en un treball documental. Com va ser el pas a la versió en paper?

—Ara fa deu anys, es va emetre per TV3 el documental Gitanos catalans, de Xavier Gaja i Sicus Carbonell. Ells havien anat per tot el nostre territori entrevistant gitanos i gitanes amb l’objectiu de recollir la seva memòria històrica, perquè la cultura gitana es basa molt en la tradició oral, no està escrita a fons. En Sicus va pensar que un documental seria un bon registre de tota aquesta història. Mentre ells feien el documental, jo estava escrivint el llibre Sicus, 20 anys amb sabor de rumba, i el vaig seguir molt d’aprop. Quan van acabar, el Sicus va tenir la idea de fer una versió del documental en format de llibre, perquè pel timing de la televisió no s’hi va poder posar tot el material, i pensava que fer una adaptació en paper seria una bona manera de donar cabuda a tota aquesta informació que havia quedat fora.

—En què va consistir la seva feina, i quins continguts va acabar incorporant, el llibre?

—Em van passar tot el material en brut, totes les gravacions amb les entrevistes. Jo ho vaig visualitzar, i a més vaig fer algunes entrevistes més, perquè com que havien passat deu anys de l’emissió del documental, l’objectiu del treball també havia evolucionat, i a més de recuperar la memòria històrica, també vam voler mostrar l’evolució de la comunitat gitana en tot aquest temps. Vaig voler entrevistar gitanos i gitanes més joves, per constatar els canvis.

—I què es va trobar?

—D’una banda teníem la gent més gran, representativa de fets històrics com la Guerra Civil, o èpoques molt dures en què la comunitat gitana estava molt mal vista. Ells representaven també les feines tradicionalment associades als gitanos, com la recollida de ferralla o la venda en mercadets ambulants. Però amb l’esclat de la crisi fa uns anys, la gent més jove es va fer conscient que, per tenir una millor qualitat de vida, calia fer un salt en la formació i obrir el ventall professional. Al llibre hi surten per exemple un Mosso d’esquadra, un parell d’universitaris, una mestressa de casa que està fent els estudis de secundària o Pepito Ferreres, director comercial de l’empresa d’aparcaments municipals de Tarragona. I els més grans també són conscients que cal fer aquests canvis, se senten orgullosos que els seus nets tinguin aquestes feines.

—Què ha suposat per a vostè, com a autora, aquesta aproximació a la comunitat gitana?

—Jo ja havia fet el llibre del Sicus, i em vaig trobar molt còmoda treballant amb ell. Igual que ara, perquè aquest llibre m’ha donat l’oportunitat de conèixer de primera mà una cultura que sol ser molt desconeguda.

—El seu llibre està tenint força recorregut: es va presentar a la Setmana del llibre en català, avui mateix es presentarà a la Capona, i dissabte 28 de setembre serà l’eix d’una Ruta literària pel barri de Gràcia de Barcelona.

—Sí, amb l’ajuda del Sicus, que va néixer allà, hem preparat un recorregut per llocs com ara l’edifici on ell va néixer, un bar on s’ajuntaven els gitanos i on, en el seu moment, va aparèixer el Gato Pérez i va descobrir la rumba catalana, la plaça del Poble Romaní… En definitiva, farem un passeig explicant què passava en cada lloc, i llegint fragments del llibre. És la meva primera ruta literària i tota una experiència per a mi. També m’estan arribant altres propostes, com ara la d’un institut de secundària que vol que hi vagi a fer una xerrada. Penso que és perquè no hi ha llibres com aquest, que parlin del món gitano amb una mirada cap al futur, i que a més doni veu a quaranta persones. Tot plegat ho fa molt humà.